S'educació, qüestió nacional

Bussejant en una biblioteca va caure en ses meves mans un vell exemplar amb ses tapes gastades i ses fulles groguenques. Amb prou feines se podia llegir es títol en es lloms, però sí es seu autor, Gaspar Melchor de Jovellanos.
Tot d'una me vaig interessar per aquest llibre, simplement per conèixer que es seu autor havia estat desterrat set anys a Mallorca (1801-1808), primer reclòs a sa Cartoixa de Valldemosa i després pres en es Castell de Bellver per orde de Godoy.

Es títol de s'obra és “Memòria sobre educació pública”, (1802). Molts des temes que aborda aquest llibre sobre educació, més de dos segles després són completament actuals. Com si res hagués canviat.
Diu s'autor, “s'instrucció pública, és s'origen de sa prosperitat, però no xifrada en sa riquesa, ja que s'han de valorar ses qualitats morals a sa societat”.
Segurament es nostros ministres o consellers des ram no hauran llegit aquest llibre. Cap país pot deixar de figurar an es darrers llocs dets Informes PISA, si durant es darrers trenta-cinc anys han existit set lleis orgàniques sobre educació.

Fins ara, es partits polítics majoritaris no han estat capaços d'arribar a acords que poguessin permetre una llei orgànica per s'educació en què sa gran majoria dets espanyols poguessin sentir-se còmodes i no estar influenciats per s'ideologia.

Sa necessitat d'obtenir majories per exercir es poder en diferents legislatures ha duit an es fet que es governs de torn, PSOE o PP, claudicaren davant ses exigències des partits nacionalistes, entre elles sa més important, s'educació.

A partir d'aquí, un pic transferides ses competències ja no va esser possible es tenir una llei d'educació per tot s'Estat. Prest totes ses comunitats autònomes varen pujar an es carro i també varen obtenir ses competències en educació. Cada CCAA ha duit s'aigua per allà on ha volgut, inclús en uns quants casos falsificant s'història i inventant-se qüestions nacionalistes que lo únic que han produït ha estat es desmembrament com a Estat de sa Nació Espanyola.

Ses CCAA bilingües, Catalunya, País Basc, Balears, Comunitat Valenciana i Galícia, han conseguit que sa llengua que prevalgui sigui sa vernacla. Arraconant i que cada pic sigui més dificultós es poder estudiar sa llengua comú de tots ets espanyols.

Encara que es respectius Estatuts d'Autonomia duen en qualcun des seus articles sa cooficialitat de les dues llengües, no se respecta en absolut. Després d'aquests anys és de cada vegada més notori es mal ús des castellà –espanyol– entre ses noves generacions tant en s'aspecte oral com escrit en aquestes Comunitats.

Si mos referim en concret a sa Comunitat Autònoma de ses Illes Balears, des des primer pacte de progrés fins a s'actual, PSIB-MÉS, –com a partit nacionalista–, sa primera exigència a negociar sempre ha estat sa Conselleria d'Educació i Cultura.
Se tracta simplement d'imposar sa seva ideologia a ses escoles i col·legis a través d'una educació embiaixada i politisada permanentment.

Es Decret de Mínims en es qual se garantisa s'ensenyança bilingüe des dos idiomes an es cinquanta per cent, no se compleix prevalguent sempre sa llengua catalana sobre sa castellana i en molts de casos en un cent per cent.

Si s'aspira a sa cohesió nacional, qualque pic i a través de sa possible reforma constitucional haurà de tenir-se en compte sa recuperació de s'educació i sa sanitat, perquè ses competències estatals facin que tots ets espanyols siguem iguals davant sa llei.