Rafel Nadal, un model polític

RAFEL NADAL, símbol nacional, representa es millors valors de sa nostra societat. Es manacorí és es millor jugador viu de s’història des tennis mundial, sa millor Marca Espanya i una persona excepcional. En Nadal és es model humà i professional, es mirall on sa nostra demacrada classe política s’hi hauria de mirar.

En Rafel té doblers, poder i fama, es tres components que han servit de combustible a sa literatura universal per mostrar-mos lo corruptible de s’esser humà. En Nadal, emperò, és humil, senzill, feiner i avinent. És humil, perquè maldament tengui una fortuna, no la tuda en festes desenfrenades ni bravetja de cap col·lecció de cotxos d’alta gamma (encara que la tengui). És feiner perquè quan ja no tenia competidors per damunt ell, competia contra si mateix, i quan ha caigut s’ha aixecat per tornar guanyar. És, ademés, avinent amb sa gent, perquè maldament esser famós no ha deixat d’estimar i invertir a ca seva, Manacor, i de celebrar ses victòries amb sa família i s’al·lota de tota la vida, na Xisca.

S’animal polític, en canvi, està tan estigmatisat a sa nostra societat perquè, a diferència d’en Nadal, sol esser arrogant, gandul, distant i, ho hem vist ja massa vegades, fàcilment corruptible. Mentre es nostro tennista predilecte té doblers, poder i fama com a producte de sa seva entrega an es tennis, es polític arquetípic és ric, poderós i famós (o això pretén, el pobre) perquè ha agafat sa drecera d’usar es servici públic no com a fi sinó com a instrument per satisfer interessos personals. En lloc de servir ets altres, només se n’ha servit…dets altres.

Es deport i sa política no són dues disciplines tan llunyanes. Si es deport és vocacional i té uns principis ètics que se reconeixen a tot bon deportista, sa política els té encara més acusats. Sa política són, sobretot, principis.

Principis de bon govern pes bé comú, sense despreciar sa complexitat i s’esforç que requereix substanciar-los en mesures concretes. Així, es polític vertader té, sobretot i primer de tot, una autèntica vocació de servici públic, com en Rafel té vocació de tennista més enllà des doblers o sa fama que pugui conseguir, fruits afegits a una feina ben feta.

En definitiva, sa vocació real es manifesta en accions concretes. Es bon polític és aquell que té uns principis honests, els defensa amb valentia i no fa s’anguila per guanyar vots, igual que un bon deportista com en Nadal no se dopa per guanyar partits. Es polític vocacional és a sa política lo que en Rafel Nadal an es tennis.