Pressuposts

Una de les fites més importants de qualsevol govern i de qualsevol administració és l’aprovació dels pressuposts, que marcaran tota l’agenda política i d’actuacions del curs vinent.

Ara toca fer les contes al govern de les illes Balears, entre d’altres, i pareix que s’han trobat en més problemes dels que es pensaven a l’hora d’aprovar-los.

El primer entrebanc, ho digueu-li negociació, ha estat posar els tres membres que formen el govern d’acord, pareix, almanco vist des de fora, que els podemites s’han convertit en un menet de cordeta, i no han aixecat gaire la veu, un altre cosa són els autoproclamats eco-sobiranistes, que van de travelada en travelada electoral, i ara a part de la reacció esperada després de les castanyes, en plural, electorals, han de treure més pit per que estan a les portes d’un congrés que els ha de treure de l’embull que tenen després de les lluites internes caïnites.

Segon, posats d’acord el govern, els ha sortit una pedra amiga en el camí, el partit cosí-germà de Mes per Mallorca, part fonamental del govern Balear, ha decidit, de forma clara i intel·ligent, posar els punts damunts les i, i defensar els interessos dels seus votants primer, els menorquins, Mes per Menorca ha d’ensenyar el camí adequat als seus parents de les Balears majors, suposo que al final acabaran arribant a un acords i facilitaran la sortida endavant dels pressuposts, però segur que traven redits de la seva política i al manco han posat a més d’un al seu lloc.

Tercer, pel que fa als partits de l’oposició, VOX i Ciudadanos em pareix que van de capa caiguda. Si del segon és normal, ja que és un partit basat en l’omnipresent figura del dimitit Rivera , ara van sense rumb, esperant que se resolguin les dubtes a Madrid, per després fer aquí. Les directrius centrals pareixen fonamentals pels de Ciudadanos, és senten més còmodes repetint mantras com per exemple l’odi cap a la nostra llengua o acusar a tots els mals del món mundial als catalans, perdó, als catalans que no pensen com ells. Pel que fa a VOX, que voleu que vos digui, no fan res més del que pensàvem, vodevils, shows, donar la nota, anar a la contra i envoltar-se en la bandera d’Espanya, que erròniament volen fer seva, com a solució a tots els problemes.

El PP, per nombre de diputats i diputades i per la seva història, hauria de ser l’oposició, però el senyor Company no acaba de arrencar, i els seus no ho acaben de veure. Els problemes interns que és segueixen repetint sense aturar, Palma, Andratx ara Búger... els resultats electorals tampoc acompanyen, les fites que varen arribar a tenir els peperos en aquesta terra pareixen inabastables avui per avui.

Ens queda el Pi, que va fent, no descobriré res nou si dic que Jaume Font és el parlamentari que parla més clar, que pot retratar en una mateixa intervenció a l’oposició i al govern. Josep Melià mirava més enllà i posava el dit en la nafra, exigint equitat a l’estat, no podrem tenir mai uns bons pressuposts si abans no acabam amb l’infrafinançament crònic que patim, no podem incrementar més la pressió fiscal a les illes, i no podem encarar els reptes del nostre futur immediat amb uns pressuposts tants magres.