Patriotisme o patrioterisme

Deia en Tom Hanks, en boca d’en Forrest Gump, a sa pel·lícula des mateix nom: “Qualcú va dir que el món estava a ses meves mans, però jo només vaig jugar a ping-pong”, referint-se a sa guerra de Vietnam.

Es dia de sa Festa Nacional, vaig veure o escoltar, no sé si a una tertúlia televisiva o radiofònica, una frase que me va impactar: “Ets espanyols no som patriotes perquè no hem tengut un enemic exterior en es darrers dos-cents anys”. Se referia a sa guerra de s'Independència (1808). Un altre tertulià li va dir que no deia res de sa guerra de Cuba, Filipines i el Marroc. Sa contestació va esser: “això varen esser guerretes”, i la resta han estat guerres civils; des de sa guerra de s’ independència contra es francesos no mos hem tornat a sentir patriotes”. Ho vaig pendre com una boutade, però després vaig reflexionar i vaig començar a pensar lo que havia dit.

En Estats Federals com EUA no hi ha acte important que no sigui presidit per sa bandera de barres i estrelles, i s'himne cantat a capela per qualque personatge, amb tots es presents amb sa mà dreta sobre es cor i drets. A qualsevol humil casa figura un masteler amb sa bandera d'EUA, estan orgullosos de sa seva Nació. Inclús a nacions manco importants, en es concert internacional com Costa Rica, –país sense exèrcit– es pati de ses escoles està presidit per un masteler amb una bandera des país i s'alumnat canta s'himne nacional.

Es nostro sentiment tribal se demostra, per exemple, quan mos trobam fora d'Espanya; és quan més mos commovem d'esser espanyols, excepte es nacionalistes. Quan mos traslladam a sa península és quan més orgullosos estam d'esser mallorquins o balears.

Fins ara, a sa nostra Espanya de ses Autonomies, es darrers pics que hem penjat banderes espanyoles en sentit patriòtic ha estat amb ses nostres –sí, dic nostres, i jo, per descomptat, no hi jugava– victòries futbolístiques a nivell internacional. Havíem vençut a s'enemic exterior amb una pilota entre es peus i mos sentíem orgullosos d'això, inclús es que no els hi agrada es futbol.

Aquest mateix gest no el fèiem ni tan sols es dia de sa nostra Festa Nacional. Pareix que això està canviant. S'està perdent sa por a exhibir es nostros símbols nacionals. Ets excessos i abusos de crema de banderes espanyoles o fotos des cap de s'Estat, fins an es punt de siular an es nostro himne nacional, que se produeix constantment a Catalunya, han despertat un altre pic es sentir-se espanyol i cada pic amb més orgull. En aquests dies i a sa nostra Nació de nacionetes, s'exhibir una bandera espanyola ja no és sinònim de fatxa, a pesar de lo que digui s'extrema esquerra.

En una competició deportiva internacional, es vencedors espanyols fins ara sortien amb sa seva bandera autonòmica a demostrar sa seva regionalitat o nacionalitat, això sí, a vegades acompanyada de sa bandera nacional.

Es símbols nacionals mos pertanyen a tots. Però aquí per desgràcia no mos cohesionen. Pentura sigui un problema educacional explicar que sa bandera espanyola figura com a insígnia des de l'any 1785, o abans com a pavelló naval. O que s'Himne espanyol procedeix de s'himne de Granaders de 1761.

S'ha d’incorporar de manera urgent a s'educació nacional una assignatura que promogui es valors constitucionals. Sa Constitució de 1978 va esser concebuda per consens amb ponents pròxims a s'extrema dreta passant per tot s'arc polític fins a s'extrema esquerra. Se va arribar a consensos generals que han permès que sigui vàlida fins an es nostros dies.

No me sent fatxa per sentir-me patriota es dia de sa festa nacional o qualsevol dia de s'any, m'emocion en sentir cantar an es militars en es seu homenatge an es caiguts, ses estrofes de “sa mort no és es final”, –per cert, poema religiós– i m'agradaria també poder cantar sa lletra des meu himne amb orgull.

Una de ses més famoses cites de Charles de Gaulle va esser: “Patriotisme és quan s'amor pes teu propi poble és lo primer. Nacionalisme, quan s'odi pets altres és lo primer”. A sa meva Nació Espanyola jo no vull odiar a ningú.