Pallisses d'amic

Vaig publicar en aquesta mateixa casa un article sobre les relacions entre Podemos i MÉS, i pensava que m’havia equivocat. És clar, això de la premsa és poc gratificant perquè, entre d’altres coses, corres el risc de poder ferir la sensibilitat de qualcú amb les teves declaracions. O d’errar-te, perquè treus a la intempèrie els teus pensaments.

Jo vaig dir en aquell article que MÉS es desfeia per pactar amb Podemos a les generals, i que aquests darrers no en volien ni sentir l’olor. I pensava que m’havia precipitat a escriure-ho en veure que Podemos s’asseia a negociar-hi. Hi acudia, de fet, amb la seva artilleria més pesada (el líder Jarabo, sempre somrient, i la segona de bord, la Sra. Camargo) per pactar amb MÉS l’aliança amb què havia de desbancar el PP del primer lloc de les Balears.

D’entrada, trob que MÉS no va fer bé de prescindir de la seva primera línia de foc (Barceló, Verger, Abril...) a les negociacions, i tot d’una que varen sortir d’aquella primera trobada —que allò va ser un encontre més aviat!— jo me’n vaig témer que no és que m’hagués equivocat en el meu article. Balboa, Capellà i altres «messeros» començaren a publicar a les xarxes socials, que tan bon rendiment els havia donat a les autonòmiques passades, termes com ara «humiliació», «ofensa», «atracament» o «robatòrum» i qui ho veu des de fora no sap qualificar de cap altra manera l’envit de Podemos a MÉS d’oferir-li el quart lloc de la llista al Congrés perquè no volien de cap manera renunciar a un tercer diputat que, d’assolir-se, seria clarament gràcies a MÉS. Certament, aquesta formació tota sola va quedar enfora d’aconseguir-lo però... Jarabo devia somriure, mentre Camargo arriava... I de quina manera! No havien paït el cop i l’endemà encara remataven la jugada. Que diguessin aviat si acceptaven el quart lloc, o el tercer els dos darrers anys, perquè si no el concedirien a les runes d’EU. El problema és que davant els seus Podemos actuava com el politburó que són —mirau les crítiques enraonades d’Antoni Bennàssar, del mateix partit, al seu Fèisbuc, bo i lamentant aquesta jerarquia dels seus líders per repartir les cadires amb el mateix estil caspós de sempre—, malmenaven el seu més ferm aliat present i futur i amb vista als possibles electors d’esquerres es penjaven la gramalleta de culpables en cas que vénguessin mal dades.

Però em trec el capell, des de la distància ideològica més absoluta, de la manera tan bona que ha tengut Podemos de jugar les cartes a l’assumpte. L’opinió pública els ha obligat a claudicar, però mantenen un pacte amb MÉS que per ells continua essent molt òptim.

El que volia criticar avui és l’actuació erràtica de MÉS. L’hereu del PSM, que sempre s’havia lliurat als braços del PSOE, es trobava ara que amb Podemos a la fi podia desempallegar-se del vell aliat. Els dos primers pactes de progrés el PSM es va vendre massa barat al PSOE ¾al segon quan tot ja estava decidit amb UM¾ i aquest tercer igual. Tant que el PSOE sap que es presenta amb dues llistes, la seva i la d’uns nacionalistes que sempre els donen suport. Molt més elegantment n’ha sortit Podemos amb el seu pacte des de fora del Govern, fent veure que a priori no es mouen per les cadires, maldament en el fons s’hi moguin tant com els altres.

Tothom ha sabut sempre en aquest país per quin camí transitava el PSM, i ara tothom sap per quins viaranys s’esmuny MÉS. El seu soci ha estat indefectiblement el PSOE i ara, tocaria ser Podemos. Però Camargo ho sabia i se n’ha aprofitat. Molt més intel·ligent hauria estat jugar, per part dels nacionalistes, a despistar a tothom i anar del Son Mel·lo de Podemos al Son Catel·lo d’El Pi visitant de tant en tant el seu vell amic socialista, però no, ara l’amic és Podemos i la pallissa que els han donat en aquest assalt ha estat... d’amic. Encara que, al final, com sempre, en aquesta cançó enfadosa de la política de pactes, hi ha hagut un acord humiliant de cedir els dos primers anys el tercer escó a MÉS si no s’obté el quart. Parlaran les urnes.