Nins a la carta, aquell món feliç de Huxley

Fa quasi un segle, es britànic Aldous Huxley retratava sa seva visió distòpica des futur a sa novel·la Un món feliç, que començava amb una visita guiada a una meravellosa fàbrica de persones. Milenars d’òvuls i espermatozoides seleccionats exposats en provetes esperaven esser emprats per «formar un embrió perfectament constituït», que després se convertiria «en un adult normal», de diverses classes i qualitats.Fa quasi un segle, es britànic Aldous Huxley retratava sa seva visió distòpica des futur a sa novel·la Un món feliç, que començava amb una visita guiada a una meravellosa fàbrica de persones. Milenars d’òvuls i espermatozoides seleccionats exposats en provetes esperaven esser emprats per «formar un embrió perfectament constituït», que després se convertiria «en un adult normal», de diverses classes i qualitats.

A sa fira des “ventres de lloguer”, Surrofair, que va tenir lloc a Madrid la setmana passada, desenes de dones exposades en catàlegs oferien es seus òvuls – indicant es seu color d’ulls, cabells, raça… – mentre d’altres dones esperaven esser llogades per gestar embrions, a canvi de quantioses sumes de doblers. Ses clíniques intermediàries asseguren que ets elevats preus responen a ses garanties de seguretat i “qualitat genètica” que ofereixen.

Aquesta pràctica és il·legal a Espanya, però legal a altres països com EEUU, Rússia o Grècia. És il·legal perquè s’ús instrumental i mercantilista de sa persona, tant des nins com de ses mares en aquest cas, atempta contra sa seva dignitat. En paraules kantianes, sa persona no té preu perquè és insubstituïble. A sa Surrofair, en canvi, pots adquirir un fill pagant entre 50.000 € i 200.000 €. ¿Realment podem permetre que hi hagi persones que se lucrin per vendre nins?

Tot això comporta, a més, molts de perills: que dones en risc d’exclusió, que de vegades acaben dins es món de sa prostitució, acabin també donant a llum nins per vendre; que esser pares se convertesqui en un desig egoista en lloc d’un desig altruista; que s’amor paternofilial no s’entengui com a incondicional sinó subjecte a ses condicions contractuals de “qualitat genètica” i “normalitat”; que es nins que nesquin amb una discapacitat, física o psíquica, siguin rebutjats pes sol·licitants –com ja ha passat– i també per sa dona que els ha parit; que anem an es tribunals per compliment defectuós des contracte perquè es sol·licitants al·leguen que sa gestant va fumar durant s’embaràs i això ha provocat s’entrega d’un producte defectuós, un bebé amb discapacitat.

Voler esser pares és un anhel meravellós. Implica voler entregar sa teva vida a una altra persona, per sempre i incondicionalment. Per això, qui vol esser pare o mare – en sentit vertader – no pensa què aportarà es nin a sa seva vida, sinó què li aportarà ell a sa vida des nin. Per això, per sa majoria de pares és aberrant es terme “qualitat genètica”, perquè refuen de ple qualsevol intent de classificació, perquè es seu fill és únic, i, més encara, una classificació qualitativa, perquè es seu fill es perfecte tal com és.

En definitiva, sa maternitat subrogada fàcilment pot suposar es mercantilisme de sa vida humana i, amb això, greus conseqüències per moltes persones concretes i una passa més cap a sa descomposició moral d’Occident. S’eugenèsia i s’esvort, s’eutanàsia i ara sa maternitat per contracte. Tot apunta a una concepció dispositiva de sa vida – pròpia i dets altres –, es seu valor relatiu en funció des benestar i a una concepció de sa llibertat com a plena autonomia per satisfer es propis desitjos i capritxos. Si volem revertir aquesta tendència, hem de posar es valor incommensurable i superior de cada persona en es centre de sa nostra ètica.