Es catalanisme només coneix es 31 de desembre (1)

Es nacionalisme que patim a Balears, comandat des de sa OCB.cat, ès molt difícil d’entendre. Se tracta de baleàrics que no se consideren com a tals, que volen ser catalans i que volen que Balears sigui part des seus imaginaris països catalans. Si fos un nacionalisme que volgués s’independència de Balears encara se podria admetre, ja que a lo llarg de sa nostra història ses nostres illes han estat independents en diverses ocasions. Naturalment que ho foren a s’època des foners abans de sa transcendental conquista romana d’en V Cecili Metel l’any 123 a. de C., com també varen ser independents durant es segles VIII i IX després de sa desaparició des s’Imperi bizantí des Mediterrani Occidental, on a Balears s’hi va configurar una autoritat pròpia, es “muluk”, denominat així per ses fonts sarraïnes.

També varen ser independents en dues ocasions més an es tres segles de sa dominació islamita. Després de sa desfeta des califat de Còrdova i de sa posterior desaparició de sa taifa de Dènia, es valí de Mallorca Al-Mortadha Abd-Allah se va declarar independent. Aquesta primera taifa mallorquina se va mantenir quatre dècades fins a sa creuada pisana de 1114. Anys després de s’arribada dets almoràvits nasqué sa segona taifa amb sa dinastia des Ghàniya a 1146, fins que a principi des segle XIII varen ser conquistats pets almohades. Ets almoràvits mallorquins ademés de dominar ses Balears també ho feren a una bona part des nord d’Àfrica, on hi va destacar sa figura d’en Yahia ibn Ghàniya al Mayurqi.

Lamentablement pes catalanisme només existeix una data, que ès sa de dia 31 de desembre de 1229 quan suposadament té lloc sa conquista catalana de Mallorca. Es segles anteriors no conten ja que segons es catalanisme se va exterminar tota sa població nativa per ser posteriorment repoblades ses illes per catalans. Però a la vegada desjecten es segles posteriors d’independència i autonomia baleàriques, ja que sa constant històrica d’aquests segles va ser sa total oposició mallorquina a ses ànsies annexionistes catalanes, amb sa conseqüent tensió política.

Es regne de Mallorca, que són ses Balears, va ser independent durant ses set dècades de sa dinastia privativa mallorquina des nostros reis Jaume II, Sanxo I i Jaume III, totalment escarnits per sa doctrina catalanista. Per si no fos suficient, després de sa mort d’en Jaume III a Llucmajor i de sa reincorporació de Mallorca a sa Corona aragonesa, es regne se va mantenir com un ens autònom amb personalitat pròpia en es si de sa monarquia aragonesa i llavors de s’hispànica, una època carterisada per un constant enfrontament i pugna amb Catalunya.

Va ser precisament a dues dècades de sa mort d’en Jaume III quan Mallorca va estar més a prop de formar part de Catalunya, però només damunt es paper. L’any 1365 en Pere IV d’Aragó va proclamar amb so privilegi de Sant Feliu de Guíxols que “los mallorquins e poblats en aquella Illa sien cathalans naturals, e aquell regne sia dit part de Cathalunya” i que, com a catalans que suposadament eren, havien de participar a corts catalanes. Però es mallorquins no se presentaren a corts catalanes, encara que si ho feren a corts generals d’Aragó, ja que no se consideraven catalans, però si membres de sa Corona aragonesa. Però així i tot es privilegi era viu, motiu pes qual es regne de Mallorca va ser exclòs de ses votacions finals per elegir es nou sobirà aragonès a Casp l’any 1412, maldament ses protestes de s’enviat mallorquí Berenguer de Tagamanent: ”se diga per alguns esser dubte si lo regne de Mallorques es regne per si, o membre del Principat de Cathalunya”. D’aquesta manera va ser com a s’elecció només hi participaren es representants catalans, aragonesos i valencians. No va ser fins passades dues dècades que es jurats mallorquins conseguiren llevar-se es jou català quan a 1439 el rei Alfons el Magnànim va dictar amb so privilegi de Gaeta que “lo present regne de Mallorques (…) en res del món sia sotmès al Principat de Catalunya”.

No mos ha d’estranyar que es catalanistes de sa OCB.cat no vulguin sabre res d’un regne de Mallorca autònom no supeditat a Catalunya, ja que, per afegitó, durant ses dues guerres que Catalunya va entaular contra es seus monarques, es regne mallorquí va romandre devora el rei, ajudant i cooperant per acabar amb sos aixecats catalans.

Sa reforçada autonomia mallorquina va ser posada a prova durant sa sublevació catalana de 1462 contra el rei Joan II d’Aragó. Maldament ses peticions catalanes d’adhesió a s’aixecament contra el rei, es mallorquins romangueren devora en Joan II lluitant contra es sublevats en es mateix territori català. L’any 1464 dos-cents cinquanta mallorquins comandats p’en Mateu Net i en Joan Dameto participaren a sa presa de Lleida. Es mes de juliol d’aquell mateix any cinc galeres, una galiota i un bergantí comandats p’en Jaume Carròs varen bombardetjar Barcelona. I dos anys més tard ses cinc naus comandes pes procurador reial Francesc Burgues varen prendre a l’assalt es Castell d’Amposta, clau per sa recuperació de Tortosa i de tot Catalunya. També es mallorquins lluitaren contra es francesos, aliats des catalans, obtenint victòries que se celebraren a Mallorca, com ho va ser sa festa des 9 de juny de 1468, per sa presa de sa vila de Sant Joan de les Abadesses.

Acabada sa guerra el 1472, durant tota aquella dècada se dugueren a terme negociacions sobre es secular deute contret pes mallorquins amb sos catalans temps enrera, que des de s’inici des conflicte es mallorquins havien deixat de pagar. Durant ses negociacions va tornar sorgir s’enfrontament entre Mallorca i Catalunya quan es mallorquins recordaren an es catalans sa seva deslleialtat cap an es seu rei, i també es rancor i odi que mantenien contra Mallorca per no haver volgut aliar-se amb ells: “la voluntat dels singulars crehedors de Cathalunya, los quals fan llur instància no tant per llur interèsser com per lo odi, lo qual conceberen contra aquest Regne”.

Dos segles més tard, novament es catalans s’aixecaren contra es seu monarca, en aquella ocasió contra en Felip IV d’Espanya, i novament Mallorca va romandre devora es seu rei. Es regne se va convertir en una plataforma des d’on s’enviaven soldats i provisions cap ets exèrcits reials. A més a més se posaren embarcacions de corsaris a disposició del rei per conduir tropes i provisions, com també per obstaculisar ets avituallaments que el rei de França oferia an es seus nous súbdits catalans. Sa finalisació de sa guerra i sa recuperació de Catalunya el 1652 va ser motiu d’agraïment reial per s’important cooperació mallorquina: “he querido significaros la aceptación y memoria que me queda de todo y daros muchas gracias por la demostración y firmeza con que habéis continuado vuestras asistencias y socorros”.

Es balanç de ses accions mallorquines contra Catalunya i França , que havien merescut ses felicitacions del rei Felip, ho detallava es lloctinent Ram de Montoro: “pasan de trescientas las presas con que los corsos se han hecho en el tiempo que aquí dura la guerra de Cataluña y han sido temidos por mar los mallorquines de franceses y catalanes que ningunos otros vasallos de vuestra magestad”.

I ès que ès per demés, sa nostra història no pot encaixar mai a sa doctrina catalanista, no només pes fets històrics, sinó per sa mateixa legalitat de s’època. A principi d’aquell segle XVII, des des Consell Suprem d’Aragó ja s’havia reafirmat s’identitat mallorquina respecte de Catalunya, quan l’any 1600 va sentenciar que es catalans eren considerats forasters an es regne de Mallorca, i que per això havien de pagar s’impost des “dret del foraster”. No podia ser d’altra manera ja que en aquella època cada regne i territori aragonès de sa Monarquia Hispànica se regia pes seu propi marc institucional. Un mallorquí era estranger a Catalunya, Sardenya, València i Aragó, i como no, també recíprocament, i entre tots es regnes a sa vegada. Fins i tot existia sa definició de mallorquí que quedava recollida a sa recopilació de dret mallorquí de 1622, on se detallava “que són verament naturals, y no altres, los que són nats y domiciliats en est regne, o los fills de pare verament mallorquí”; com també existia sa possibilitat, però que només per acord polític des Consell de Mallorca, se pogués naturalisar mallorquí un foraster: “que ningún foraster puga esser afillat si no es en lo Gran y General Consell y ningú discrepant”.

No mos ha d’estranyar que es catalanisme tengui per tòtem dia 31 de desembre. No pot agafar cap altra data de sa nostra història per fer encaixar sa seva doctrina totalitària ja que sortiria de s’uniformisació catalanista. Clar que ès important sa data des 31 de desembre per tots es mallorquins i es baleàrics, en general. Però també ho ès es 12 de setembre de 1276, quan en Jaume II va jurar ses franqueses mallorquines i va iniciar sa dinastia privativa mallorquina. Com també ès important sa data des 14 de desembre de 1312 quan en Sanxo va atorgar es colors de sa bandera de Mallorca. De llavors ençà, sa bandera de Mallorca va quedar conformada per “castri albi positi in livido i nostru regale bastonum”, ès a dir, per un castell d’argent damunt un camp blau i pes tres pals de sa Corona de Mallorca. Com també es important sa data des 25 d’octubre de 1349, dia de sa mort d’en Jaume III, que commemoram cada any en “es camp de sa batalla” a Llucmajor. Però d’aquestes tres darreres dates es nostros catalanistes de sa OCB.cat se n’enfoten.