La cimera de la guerra

S’acaba de celebrar la cimera de l’OTAN a Madrid, i, apart dels modelets dels i les consorts i de les imatges de Boris Johnson passejant pels passadissos del Museu del Prado, l’encontre ens ha enviat un missatge prou clar i intraquil·litzant: queda guerra per una bona estona.

La decisió de seguir dotant Ucraïna d’armament i d’obrir les portes a l’entrada de l’autocràtica Turquia, de Finlàndia i de Suècia molt lluny de calmar l’ambient és tota una declaració d’intencions de seguir tensant la corda front a Rússia, amb totes les conseqüències que això comporta cap als ciutadans dels estats membres, especialment els europeus.

Amb la incorporació de Turquia, Finlàndia i Suècia es romp l’equilibri d’atac nuclear entre l’OTAN i Rússia. Fins ara, la seguretat internacional residia en què les dues potències podien tenir una certa tranquil·litat en relació a un atac contrari, al existir una certa igualtat d’armes. Si Rússia llançàs una bomba atòmica cap els estats europeus de l’OTAN -Alemanya per exemple- hi havia marge abans de caure per a què els radars la detectassin i se’n llancés una de retorn, de manera que resultarien dos atacs pràcticament simultanis, amb pocs minuts de diferència. I com que el resultat seria ‘tots morts’, ningú no ha volgut assumir mai el risc. Ara, amb l’entrada a l’OTAN d’estats limítrofes de Rússia, aquest equilibri es perd. Si l’aliança atlàntica situa caps nuclears a Finlàndia, els russos saben que no tendrien marge de temps per a respondre a un atac i això els debilita de tal manera que es pot esperar qualsevol reacció per part d’ells per evitar-ho.

I mentrestant Xina, sense parlar, també està dient clarament que no vol dependre en absolut d’Occident, quan Occident sí que depèn de Pekin.

Per tant, se segueix posant benzina al foc. Sí, benzina d’aquella que pagam tots a preu de canari jove, en sentit literal i en sentit metafòric.