Negociant

Després del llarg cicle electoral , ha arribat l’hora de configurar governs, davant una situació molt complexa a la majoria d’administracions, ja que el panorama de repetir eleccions per la no arribada a acords pareix l’opció més rebutjada per la ciutadania.

El nou mapa polític després de les eleccions generals , locals i autonòmiques, no és aquell de pintar mapes d’un color, tot i els esforços de periodistes i analistes en pintar els mapes estatals o autonòmics, la veritat es que per gustos colors, és a dir, que en l’entrada de nous actors en el món de la política, a la ja tradicional varietat de l’esquerra ara si li ha sumat la varietat a la dreta, a més de partits nacionalistes o autonomistes i als municipis de àmbit local.

Si a molts de pobles de les illes ja estaven acostumats a governar en coalicions, en no tenir majories absolutes o clares, aquest fet ara s’ha traslladat a àmbits supramunicipals, com l’autonòmic i al govern central.

Els municipis, més propers als ciutadans, més acostumats al pacte, més preocupats pel dia a dia que no per les grans discussions ideològiques, han anat tancant governs més o manco amb certa normalitat per dir-li de qualque manera, llevat de casos puntuals, com per exemple Búger o Campanet, i ara s’enfronten a les tasques de governar quatre anys.

Més problemes parèixer tenir la senyora Armengol per configurar el ja cantat o anunciat pacte d’esquerres, però sembla més una tàctica negociadora i que la sang no arribarà al riu, massa és juguen els membres de dit pacte per rompre les negociacions, des d’un MES totalment perdut que no ha fet cap reflexió profunda de la seva castanya electoral, llevat de donar la culpa a les autovies i carreteres, quan els seus possibles vots han anat al PSOE que si defensa aquestes infraestructures vials, com a mínim o podem qualificar de curiós anàlisis. Lo del Podemos ha estat una gatada de realitat , passant de voler conquerir al cel a demanar l’entrada al govern, a qualsevol preu, ja que si no governen s’avorreixen i emprenen guerres civils que els van destruint a si mateixes.

Però el que em pareix més surrealista és la crítica constant dels perdedors als pactes i a l’arribada d’acords. Que si hem de modificar la llei electoral, que si segones voltes, que si llista més votada, un llarg etcètera d’excuses de mal perdedor, que ni són capaços d’aplicar-se a ells mateixos, basta veure lo content que està al PP després d’assolir el govern municipal a Llucmajor, amb un pacte que va des de VOX a ASI, partit de no gaire bon record.

Les normes són les que són, no hi ha cap sistema electoral perfecte, tots tenen coses bones i dolentes, però el que no suport és que quan tenim el resultat si no ens va be protestem i escenifiquem la potadeta de nin petit que ara no vull jugar per que perd. Cal tenir més maduresa política, tampoc val la gent que es romp les vestidures per que ara deixen de governar, les batllies, consellaries o regidories, no són de ningú, són dels que tenen la majoria absoluta o simple al ple municipal o al parlament, són dels representants dels votants que han exercit el seu dret de votar, per què després els representants arribin a acords i intentin fer la millor feina possible. El poble els jutjarà a la pròxima votació, ara toca arromangar-se i fer feina i no plorar tant.