Sentiments

Nadal, dinars, vacances, tradicions, reunions, trobades, tot junt fa que els sentiments es despertin i surtin a la llum, a cops ocults per la monòtona rutina diària.

Sentiments que es van mesclant, que van guanyant pes segons el lloc, el moment, la circumstància. Molts, sobretot, si una edat ja t’ha superat, el records de quan eren tots, quan encara no en faltava cap, es fa més present que mai, són festes per recordar, però també per il·lusionar-te amb el que pot venir, amb el que pot arribar, esperança del que l’any que ve serà millor, sempre des d’aquets optimisme antropològic i cultural que tenim tant arrelat, tan mediterrani.

Però, a part d’aquets sentiments íntims i personals, que són destil·lats en soledat, o al manco així crec que han de ser, lluny de les xarxes socials, de les tertúlies o de les notícies, altres sentiments han aflorat recentment, sentiments que ens fan pensar que la societat ha anat canviant, ha evolucionat, o no.

Sentiments de desil·lusió, el vot emprenyat podríem dir, un vot que abans va dipositar les seves “esperances” contra el sistema en Podemos, contra la realitat, i ara, volta com una brúixola embogida cap a VOX. Els contraris es toquen, per uns seran més perillosos el d’esquerres, per altres el de dretes, jo sols esper que no aconsegueixin el que volen, no som d’extrems, som mesurat, no crec en les revolucions, crec en les reformes, que poc a poc i de forma constant canvien el món, no crec en la veritat absoluta, no crec que hi haguí bons i dolents , tot te matisos, tot te bo i clovella.

Aquest sentiment de que el sistema ha deixat de funcionar, de que hi ha una desconnexió clara i tangible, entre l’anomenada classe dirigent, classe política i el poble, que la crisis sempre la pagam els mateixos, que prediquen el que no creuen, és alimentada pels extrems, també des de certs mitjans de comunicació que saben que les males notícies venen més que les bones, que una bona brega és més atractiva que un acord silenciós o tranquil. Els extrems s’estan beneficiant d’aquest sentiment de crisis o fi de cicle, ha acabat una etapa, en volen encetar un altre, però por en fa que els que volen dirigir el rumb, sols escoltin els seus, sols mirin els seus, sols vulguin els seus.

Davant aquests nous sentiments, explicat i exaltat des de tribunes i tertúlies, els partits tradicionals, grans beneficiaris, dels quaranta anys de democràcia, no han sabut reaccionar, han perdut el lideratge ideològic i social, no han trobat la seva pròpia resposta i han fet còpies barates dels extrems, s’han radicalitzat, perdent la centralitat orfe d’una actor principal.

Els illencs sempre han fugit dels extremismes, sempre han estat mesurats, han expressat els seus sentiments de portes endins, sense estridències, sense shows. Quan et demanen com va sempre contestes be, els problemes s’arreglen a casa, el dol o l’alegria sempre mesurada. Esper que la pressió mediàtica no faci canviar el nostre tarannà i que el camí que triem tots els mallorquins i mallorquines en les pròximes eleccions respongui al seny i la mesura.

Molts d’anys, bones festes i segur que l’any que ve serà millor, no puc defugir del meu optimisme antropològic.