Salvador Puig Antich

El primer que vull fer és demanar disculpes per un error que vaig cometre en el meu escrit de la setmana passada, vaig parlar de la Batlessa de Barcelona i li vaig canviar el seu nom propi de Ada per Anna, mil excuses, no era la meva intenció canviar la personalitat a ningú.

El passat dia 2 de març va fer 44 anys de l’execució de Salvador Puig Antich, la darrera pena de mort al “garrote vil” de la història. Puig Antich va ser un anarquista i antifeixista espanyol anomenat “El metge” que va formar part del “Movimiento Ibérico de Liberación” MIL, organització anticapitalista que donava suport a la lluita armada i fomentava la lluita obrera. Va ser detingut el 25 de setembre de 1973 i condemnat a mort mitjançant un Consell de Guerra per l’homicidi del Subinspector de Policia de Barcelona, Brigada antiatracaments Francisco Anguas Barragán de 24 anys en un intercanvi de tirs durant la seva detenció.

Juntament amb els seus companys se’n desfeia amb facilitat en la lluita clandestina., les accions eren generalment atracar a entitats bancaries. La presa es destinava a finançar les publicacions clandestines del grup. Varen crear la revista CIA, “Conspiración Internacional Anarquista” i l’editorial “Mayo 37” també ajudaven econòmicament als vaguistes que no els hi agradava rebre ajudes provinents de robatoris de bancs. La seva vida com a guerriller de la lluita armada és molt més ampla amb un llarg historial i gran defensor del moviment obrer.

Les seves germanes estaven convençudes de que la seva mort va ser com a venjança del règim d’en Franco per la mort d’en Carrero Blanco en un atemptat d’ETA el 29 de desembre de 1973.

En Salvador Puig Antich va morir a les 9.20 h. del dia 2 de març de 1974 al “garrote vil” a la presó Model de Barcelona, va suportar una terrible mort a mans de Antonio López Sierra, el darrer verdanc (verdugo) de la història. Aquest mètode d’execució estava compost per un seient, un pal ben gros col·locat verticalment i un “tornillo” ben gruixat darrera la nuca, el coll de reu estava subjectat amb un collar de ferro a la gargamella.

El “verdugo” girava el “tornillo” que trencava les vèrtebres cervicals. Els “verdugos” generalment anaven beguts per poder enfrontar-se a aquesta feina que es tractava de fer rodar el “tornillo” lo més ràpid possible per aconseguir una mort ràpida, si el feia rodar lentament - que era lo que solia passar – la tortura podia allargar-se fins a mitja hora, ja vos podeu imaginar el patiment del reu.

En Puig Antich va esperar hores i hores a veure si arribava l’indult. El seu misser i amics varen moure cel i terra, fins i tot al Papa perquè telefones a en Franco per demanar l’indult, però en Franco va donar ordres de que no el despertessin en cap cas, mentrestant, en Puig Antich moria tot sol, més ben dit, tot sol no, envoltat de funcionaris de presons i militars que l’humiliaven mentre se l’enduien a executar-lo.

Uns anys després, el BOE num. 311 de 29 de desembre de 1978, publicava la Constitució Espanyola que abolia la pena de mort. Han passat 40 anys fins ara, un llarg recorregut, amb algunes reformes ajustades als nous temps. Hi ha polítics que critiquen la Constitució del 78 perquè creuen que està obsoleta, els joves la volen reformar de nou perquè diuen que ells no l’han votada, és cert però la nostra Constitució fa la seva feina, és exemplar. Ara no existeix la pena de mort, no existeix el “garrote vil”, l’execrable forma d’acabar amb la vida dels éssers humans.

La Constitució desenvolupa uns drets i uns deures fonamentals que permeten viure amb llibertat, amb justícia, encara que de vedades sembli que la justícia no és igual per tots, no hi ha consells de guerra sumaríssims amb les condemnes decidides abans que la
sentència, tenim la teòrica separació de poders i el presumptes culpables d’un delit, tenen totes les garanties judicials. Si hi ha delictes de sang les seves condemnes són ajustades a dret i la majoria proporcionades.

Uns anys després de la seva mort, Salvador Puig Antich no hagués estat executat, la Constitució no ho permet, va produir un canvi essencial i excepcional a la vida de tots els espanyols. Que sigui per molts d’anys.