Macron vs. Le Pen

Ja en vaig parlar fa poc en un article de les eleccions a França. Però el mes passat el setmanari satíric «Le Canard Enchaîné» destapava un cas de corrupció de sous ficticis del candidat gaullista a president, François Fillon, i tot s’ha trasbalsat com no succeïa d’ençà que Lionel Jospin no passà a la segona volta i l’assalt a l’Elisi s’acabà dirimint entre Jean-Marie Le Pen i Jacques Chirac. Ja se sap que a l’Hexàgon impera un sistema de dues voltes en què tant se val qui guanyi la primera (si no és que ho fa per majoria absoluta). Segurament serà la filla d’aquell, Marine Le Pen, qui aconseguirà sobreviure a la primera i l’important és determinar qui serà l’altre contrincant que passarà a la segona volta en què tot s’acabarà decidint.

Lionel Jospin era, en aquells comicis del 2002, el president «in pectore» socialista però, contra tot pronòstic, no passà a la segona volta per enfrontar-se a Chirac —i humiliat, el Partit Socialista es veié obligat a acabar demanant el vot pel conservador perquè l’opció de l’ultradretà Le Pen era molt pitjor. I enguany, a la primavera, pareix que tampoc serà socialdemòcrata el rival que s’acabarà enfrontant a Marine Le Pen. Insòlitament, el president François Hollande es retirà de la primera línia de foc i ni intentà de renovar —la socialdemocràcia europea crec que hauria de fer una lectura molt crítica de les hores baixes per les quals travessa, especialment quan governa—, i el primer ministre francocatalà Manuel Valls, l’ala dretana del partit, també va perdre la pugna per encarar l’envit a les primàries de la seva formació. Ho intentarà Benoît Hamon, és a dir, un Podemos-Errejón en francès per entendre’ns. O el Jeremy Corbyn gal si vos ho estimau més.

La qüestió emperò és qui serà el Sr. que s’enfrontarà a la candidata d’extrema dreta. El corrupte conservador? El candidat socialista? El sempitern Mélenchon? Bayrou, que també comença a fer-se etern? O el nou partit del Sr. Macron? Macron, que es felicita per Twitter amb Albert Rivera, comparteix determinades característiques del líder i el partit neoliberal espanyol: joves ambiciosos amb cara de bons nins, llur origen comú d’esquerres, la creació una nova formació política sorgida del PS (això seria més UPyD), la situació al mateix espai d’indefinició que C’s que fa, per tant, que inquieti igual la dreta, l’esquerra i l’extrema dreta i que se l’acusi de no brandar un programa electoral. Macron es defensa dient que hi està fent feina i que aviat el donarà a conèixer. Arran de l’escàndol de François Fillon i la retirada del seu pare espiritual, el president Hollande —que se sent a dir que fins i tot podria acabar donant-li suport—, és el qui té més opcions de passar a segona volta per enfrontar-se a Le Pen.

I una sola reflexió final. Se m’acudia a París fa anys, mentre m’explicaven com havia anat això dels Srs. Chirac, Jospin i Le Pen. Quan se sabé que el Front Nacional passava a segona volta, tothom s’afanyà a votar Chirac, fins llavors molt qüestionat i que sens dubte no era el favorit dels electors. Aquí ens omplim la boca de celebrar que no hi hagi formacions xenòfobes, o que estiguin tan ben localitzades com Plataforma per Catalunya o España 2000, però què hauria passat, en aquell context de principi de segle en què l’existència de dos grans partits a l’Estat espanyol ho feia tot més senzill, si els socialistes o els populars s’haguessin vist en la tessitura d’haver de triar entre el candidat del seu etern rival i un d’extrema dreta. Per quina opció creis que s’inclinarien els votants del PP? Tenc els meus seriosos dubtes que coincidís amb el que hauria fet la dreta francesa que, en cas d’un enfrontament entre Jospin i Le Pen, haurien apostat ben clarament pel primer.