Es microrelat: una eclosió a aprofitar i practicar

Voldria suggerir as meus amics de sa Fundació Jaume III que dins sa seva magnifica feina per resurar ses nostres modalitats des grup balear -concretament dins sa línia de promoure concursos literaris de relat breu-, prenguessin en consideració altres formats ben interessants. Sa Fundació, que el passat octubre va lliurar es I Premi Gabriel Maura de relat curt en mallorquí, ara impulsa es III Premi Joan Benejam en registre menorquí. Tots dos són producte d’un solidari compromís amb sa cultura així com d’un autofinançament exclòs com un empestat de qualsevol ajuda pública.

Es Govern de n’Armengol acaba de regalar altre milió d’euros públics pes foment des català barceloní, per mirar de resurar s’agònic negoci de s’OCB, olvidant amb alevosia sa deguda promoció de ses modalitats insulars que s’Estatut mana protegir. Aquest fet contrastable i il·legal bé mereix es qualificatiu de prevaricació. Al manco ideològica.
Ses excel·lències d’un genero com és es relat breu són innegables, donat que suposen un potencial de concursants major que es des magne treball de construir una novel·la (més d’un feim feina en aquest sentit). Cada any hi ha més participants que opten a un premi amb sucoses dotacions, reconeixement i resó mediàtic a canvi d’un saludable exercici literari més lleuger que sa novel·la. L’any passat vaig tenir s’honor de ser es 2on premiat a Menorca, especial privilegi per ser jo mallorquí. Si sa dinàmica se repeteix i me presentàs d’hora m’hauria de pujar com un campió as Podium, donat que en D. Sintes (Mahó) va ser 2on a sa I edició i 1er a sa II. Però es futur es tan incert com mirar d’endevinar amb quina nova barbaritat mos pot sorprendre demà mateix el Sr Trump. Un possible argument pes relat podria ser s’insospitada visita d’en Trump a Menorca, amb es seu encaparrament de promoure un mur entre Ciutadella i Mahó (que l’hauran de pagar es d’Alaior). És lo bo que tenen ets exercicis literaris: si estan contats bé i amb qualitat, tot pot semblar possible.

Es relat breu consisteix essencialment en ser una peça narrativa amb una extensió molt menor que sa novel·la però major que altres gèneros encara més sintètics. Cap d’ells tenen un límit definit. Es Benejam va néixer amb s’extensió de 2 pàgines, passant enguany a ser 10 (com es mallorquí). A Cadis acaba d’expiar es plaç per un ben prestigiós Premi de relat breu que queda petit comparat amb es nostros: amb una dotació econòmica que representa sa mitat que es d’aquí, sa seva extensió màxima és de 6000 caràcters, lo que venen a ser unes 1000 paraules, manco que 2 pàgines. Vos convit a que mireu ses bases des III Premi Joan Benejam (es plaç d’entrega acaba el 6 de març).

Però, com deia, lo que volia destacar avui és d’un gènero en autèntica boga (tot un fenòmen) que podria escampar encara amb més vigor sa popularitat de ses nostres modalitats: es “MICRORELAT”, un format peculiarment interessant perquè s’exigència dalleugerar es primer esborranysintètica sol afavorir sa pulcritud i qualitat narrativa, peces en registre formal que, per ses seves característiques, pot trobar encara més autors dispostos a participar. Encara ser molt breu no té una extensió objectiva. Per exemple, a un certamen de Barcelona es límit són 1200 caràcters (contat es títol i ets espais entre paraules), que donen una mitja de 200 paraules.

Aquest certamen català, que vaig trobar casualment quan mirava d’informar-me sobre es gènero en qüestió, representa tot un greuge contra es nostro poble, un altre símptoma més de sa radical intransigència des Govern de n’Armengol. Mentres aquí no se consideraria res que sortís des rígid estàndard barceloní, a Barcelona SI s’admet sa modalitat mallorquina. Per si això no fos poc, també ho convoquen pes castellà, premiada amb sa mateixa dotació. Per això no he estat mai “anticatalà”: Barcelona, pretès epicentre d’aquest doi ahistòric que són es “Països Catalans”, practica certament una política d’immersió lingüística, però és que no essent massa bona en realitat és molt més laxa que sa que s’aplica a Balears, a on he estat incapaç de trobar cap ni un concurs institucional que admeti ni ses modalitats ni es castellà. Sa realitat social d’allà (no sa que mos vol vendre La Generalitat i es seus medis de comunicació) és més oberta que sa des nostros comissaris culturals i ses seves mascotes polítiques. Accepten es mallorquí i no censuren es castellà. Inclús s’IEC és més considerat que s’UIB, conscient que s’ha d’evolucionar, mostrant-se cada vegada manco dogmàtic. S’autèntica dictadura és sa institucional d’aquí, més papista que El Papa. Lis passarà factura.

Sa variabilitat des microrelat és relativa dins des paràmetres que el defineixen (sa diferència no és grossa). A un altre conegut Premi, ses bases situen s’extensió en 5 línies de text. Avui en dia Internet permet participar emplenant un senzill formulari adjunt a sa peça proposta, a qualsevol destí d’una forma molt còmoda i ràpida. D’aquí, i ses raons que abans he exposat, sa suggerència a sa Fundació per considerar aquesta interessant fórmula per implementar s’ús formal de ses nostres modalitats, amb una dotació proporcionada que no duria massa feina a un Jurat i permetria, a més, poder compilar ses millors peces, que és una magnífica manera perquè un llibre se faci pràcticament tot sol.

Com a mostra, vos don còpia de sa meva proposta remesa a Barcelona a darrera hora, en bon mallorquí. Esper que es Jurat sàpiga reconèixer ses nostres particularitats i no dubti de sa legitimitat de qualque veu, declinació privativa, expressió o construcció sintàctica. Consta de 1188 caràcters repartits en un total de 198 paraules:
AMÉN
Com de costum, va obrir es diari per sa luctuosa pàgina des decessos i esqueles... Atònit, va reparar: s’anunciava sa seva mort!. Era del tot surrealista, però era també com si de cop tot quadràs. S’havia estat ensumant que qualque cosa feia mala olor. Aterrat, se va rendir a s’evidència i pogué comprovar com començava a desaparèixer des des peus cap a d’alt, perdent color i substància. S’havia fet invisible fins es genolls, i aquell no res, aquell esvaïment, li anava pujant per ses cuixes. Ell mateix era s’angoixós testimoni de com es seu propi cos s’anava atomitzant lentament. Conscient que no era un malson, se va afanyar en cercar es final d’aquell anunci mortuori i va comprovar com es qui ho havien sufragat l’havien fet acabar amb sa fórmula ‘...que al Cel el veiem’.

Disgregat entre es ser i es no-ser, amb sa tènue materialitat d’una mà que ja començava a transparentar-se deixant entreveure a través de ella, li revengué s’urgència catòlica i se senyà instantàneament mentres feia un postrem acte de constricció.

Vençut per aquella inexorable realitat que excloïa qualsevol temptativa d’escapar a un destí que ja havia estat escrit i publicat, exclamà resignat: Amén.