Adéu al 2016

S’acaba un any marcat, políticament, per grans novetats que al final han quedat en molt poca cosa.

No cal repetir la frase del Principe de Salina per adonar-se que després d’anys de mobilitzacions socials, nous partits polítics, nous escenaris i eleccions pocs clarificadores, per adonar-se, que poques coses han mudat en la societat espanyola.

Si ens referim a l’espai estatal, tornam a tenir un govern encapçalat per Mariano Rajoy, el gran valedor del deixar fer, del qui dies passa anys empeny, tal volta l’únic que ha sabut domesticar el tempo polític al seu benefici. Quin dels grans actors estatals ha sortit guanyant d’aquest caòtic curs polític que deixam? Sols don Mariano. Pedro Sánchez engolit per les pròpies misèries del seu partit polític, ara diu que vol tornar però el temps corre en contra seva i sembla que es va diluint qual sucre dins el cafè. El guapo del grup, el líder inqüestionable de Ciutadans, la cara amable i moderna de la dreta espanyola, Albert Ribera, s’ha convertit en una simple crossa de PP, i d’aquí pareix que no en surt. Per acabar la bèstia de la vella política, el polític rapero, el Che espanyol del segle XXI, ha acabat convertint-se amb el Torquemada del seus companys i companyes, fent judicis de fe, on ell, Pablo Iglesias martillo de la casta, és l’únic i vertader Déu i la seva paraula és la llei, pobre d’aquell que prengui la seva paraula en va.

Pel que fa a les illes Balears, no vos recorda cada cop més, aquest govern, als pactes de Progrés que ja hem viscut?. Com un gran déjà vu col·lectiu el, autodeterminat, Govern del Canvi està caient en els mateixos errors dels seus predecessors d’esquerres. No acaben de fer res, no acaben de fer polítiques que convencin a ningú, per uns no arriben i per altres és passen. Els peperos al manco fan, vos agradi o no, i poden acontentar a certs sectors de la societat, grans empresaris, hotelers, defensors d’una sola llengua i una sola nació, etcètera. Els de Podemos que havien de ser la flama vigilant dels poders polítics illencs, han passat a ser la flama vigilant de la seva ortodòxia ideològica, flama que en vers de llum ha provocat cremades de diferent grau als membres de la seva formació. Però el meu coret pecador estima una parella política de fet, Font i Melià, ells fan, demanen, proposen i escolten, deixant-nos els millors moments del panorama polític illenc.

I que voleu que vos digui del meu petit racó de Mallorca, del meu poble en mig de la serra de Tramuntana. La legislatura passada va estar, al manco en part, protagonitzada per gent que sortia dels seu partit, que deia que per idees o coherència abandonaven la disciplina del seu partit, però seguien en la política, per coherència, és clar, la SEVA coherència. Ara la cosa és repeteix amb tossudesa, és clar el col·lectiu s’equivoca i l’individu els ha de fer obrir els ulls. Visca la democràcia interna, visca el diàleg, la nova política, visca la pluralitat, però a la fi, senyores i senyors, l’acta és meva i amb ella faig el que me surt dels ....., diguem nassos.

Molts d’anys amigues i amics, no vos cregueu els predicadors de bones noves, els invents amb gasosa, que després en sortim escaldats, sols hi ha una recepta feina, feina i més feina, i aquesta ja me la deia el meu padrí.