Mallorca, Sicília i senyals de canvi

Com s’immensa majoria des meus conciutadans, mai he sentit un especial sentiment de germanor respecte as catalans, amb sos quals existeix –dir lo contrari seria un groller simplisme- un cert i complicat vincle. Inclús un notable historiador, Antoni Mas i Fornés, expressa a un article una ben plausible hipòtesi on deixa empírica constatació d’una advertida prevenció des pagesos des seu redol (Santa Margalida) cap es catalans: segons sa versió simplista des ‘repoblament’, es catalans s’haurien quedat amb ses terres dets antics amos, es ‘moros’, i això a sa mentalitat pagesa, per sa qual sa propietat és un bé quasi sagrat, li provocaria rebuig. S’argument d’en Mas el trob vàlid, però explica només un caire d’aquesta tensió històrica: Un des meus padrins no era gaire amic des catalans pes tir que va rebre d’ells a sa defensa de Porto Cristo. Pes meu amic Felip de Puigdorfila no són precisament compatriotes per haver assassinat es cap de sa seva nissaga, sempre fidel a sa causa d’en Jaume III de Mallorques (en es tràgic capítol de s’usurpació des regne).

Es ‘nobles’ no són qüestió menor en aquesta configuració de sa personalitat mallorquina. El 1332, s’any més probable des naixement de Ramon Llull de Mallorques, sa fórmula registrada en es Llibre des Repartiment (per part d’un senyor que rep dues alqueries i un rafal) diu literalment que se compromet “Ad defenderum Maioriaricum Patriam et salvandum ubique omnia jura nostra”. Mallorca se va fer senyora de si mateixa as cap de un parell d’anys de sa Conquista, en fer-se sobirà des regne independent es fill de Jaume I, configurant sa seva pròpia realitat insular i arribant a declarar davant es catalans que només són senyors i amos d’aquestes illes “los qui romangueren i habiten en elles”, en clara referència a ses pretensions catalanes de sotmetre a ses seves Corts ets assumptes des regne insular. Davant ses contínues temptatives per part de Catalunya i ses conseqüents denúncies balears, Alfons el Magnànim sentencià taxativament: “Lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmès al Principat de Catalunya ne a la observància de llurs constitucions ne usatges”.

Amb es sicilians, en canvi, mai hem tengut res. I si passau endavant veureu perquè ho dic.

Era avinent s’introducció històrica per entrar en matèria. Ets illencs tenim molt més coses en comú amb altres illes mediterrànies que amb cap altra terra continental. I en especial, amb una de grossa que, en nombrar-la, venen a sa ment certes ressonàncies relacionades amb una de ses sub-societats més tèrboles i també més curioses com és sa màfia: Sicília. Es conceptes de s’omertà (llei des silenci), sa família, sa vendetta (revenja), sa fidelitat, es negocis de sotamà i altres conceptes vinculats amb aquesta fosca organisació, mostren una concomitància tan esglaiadora, que fan a aquestes illes pràcticament germanes. Només que, venturosament aquí, llevat de qualque raríssim cas (en Verga contra es seu soci en Garau, per exemple) no se mata ni s’atempta de forma violenta, ni dóna per fer nissagues de pel·lícules taquilleres. Som estat a Sicília i m’he trobat més a casa que a Terrassa o al Pallars sobirà.

Sa raó de sa manca de violència sembla esser que –afortunadament– som més petits que aquella illa italiana. Això és tot. Ho diu clarament en Guillem Frontera en es seu llibre “Sicília sense morts”.

Lo que m’ha impulsat a escriure aquest article ha estat una entrevista d’en Matias Vallés a Sebastià Alzamora a ses pàgines de “Diario de Mallorca”. Alzamora se troba a ses antípodes des meus principis, però això no vol dir que qualque vegada no poguem estar d’acord en qualque punt.

Diu n’Alzamora, en resposta a s’esmentada entrevista: “Som una societat profundament mafiosa, però no mos arribam a matar entre noltros perquè aquí tots mos coneixem. Estam acostumats a callar”. No puc estar més d’acord (només que jo som un sicilià atípic i no call).

Fa més d’una dècada es natural de s’entrevistat era molt més impetuós que a dia d’avui. El 2004, quan ocupava un alt càrrec en es Govern, manifestà que qui negàs s’unitat de sa llengua era un imbècil o un fill de puta (amb perdó, són paraules textuals). Però poc abans no se’l va sentir piular quan a ses pàgines de “L’Estel” es responsable d’ERC va exhibir una rèplica a escala des famós “barco de rejilla”.

As cap dets anys pareix haver-se moderat fins es punt de parèixer més amic des sicilians que des catalans. ¿haurà cobrat eima? ¿haurà caigut sobre ell ‘s’aigo’ d’aquest passat ‘Bril’?, ¿o serà que no fa massa va descobrir pràctiques tan ‘mafioses’ dins es seu món pancatalanista que va arribar a demanar es cap des president d’ERC a “les illes”?. Si, fa dos anys denunciava: “Joan Lladó ha enviat 200 immigrants senegalesos a votar a favor seu en unes eleccions primàries. Tan simple i vergonyós com això. Com més aviat sigui expulsat del partit i la delegació illenca clausurada, molt millor per a tothom”.

A part des grans escàndols que enviaren a sa cúpula d’UM a sa presó i d’altres que encara són en es jutjats, s’afegitó d’un plus de “puteria” (un concepte molt nostrat) en es context d’un país ja de per sí donat a sa picaresca el veiem ets estiuejants de qualque municipi en forma de residual i subtil caciquisme, que el n’hi ha de dretes i també d’esquerres. I quan encara no s’ha esvaït de sa memòria es polèmic cas ‘MAPAU’ se pren com a natural sa costum entre es mateixos polítics de parlar de ‘barons’, que és un concepte que jo no trob gaire democràtic (es barons tenien subalterns i vassalls) i deixa entreveure una concepció ben jerarquisada i personalista de sa cosa pública. A altres contrades comanden es “capos”.

En resposta a ses agudes preguntes d’en Vallés deia Alzamora, en clau que jo interpret, si no com a derrotista, sí almanco a títol de resignada capitulació: “El català ha sobreviscut vuit segles sense el Premi Nobel, i pot viure vuit segles més sense ell”. Sembla que no veu com cavall guanyador as català fabrista. Aquesta claudicació mereix tot un titular, però pentura lo més sucós sia que en demanar-li què opinava que a internet se’l definís com a “autor espanyol en català”, contestàs que li era igual, que assumia sa seva condició constitucional d’espanyol -talment un sicilià no té cap problema en dir-se italià. No només és una contesta ben diferent a aquelles ben grolleres pujades de to:

Tant es valor des català (“no apunta cap es premi Nobel”) com des catalanisme (“se pot consentir ser espanyol”) s’ha relativisat, i a la fi, Mallorca pot ser pensada des d’un prisma alternatiu i fent una comparança que per primera vegada (entre aquesta gent) res té a veure amb es sempitern i pesat referent de Catalunya. Si n’Alzamora, que fou número dos de s’Institut d’Estudis Baleàrics ha estat capaç d’evolucionar cap a sa moderació, és un bon símptoma, i tal vegada encara haja esperança pes demés instituters i catalanistes en general.