L’esquerra progre vol ser mel i sucre

L’expressió de mel i sucre, al manco la gent de la meva generació, l’hem utilitzada per designar una persona fràgil, que per la seva edat o altres circumstàncies, no participava en les mateixes regles del joc que els altres components i que gaudia d’una sèrie de privilegis en el joc o l’activitat a dur a terme.

Està clar que la persona mel i sucre no acaba de gaudir de totes les facetes de l’activitat realitzada i tampoc conta gaire en els resultats finals d’aquestes. Cada cop més, pareix que certa esquerra pogre d’aquest petit país en mig de la mar i de l’estat espanyol li costa seguir les mateixes regles del joc polític que les altres forces i partits, sobretot, pel que fa a les crítiques, que ells poden fer sense miraments ni mesura però que no poden rebre de la mateixa forma.

Comencem pel líder suprem dels pogres morats, Pablo Iglesias, producte de l’escena televisiva, d’una cadena privada que ha dedicat hores i hores a la seva figura i glòria, ara ataca a la premsa, als periodistes, dels quals s’ha servit, quan és atacat o posat en dubte. En Pablo ha volgut jugar al joc mediàtic, ha volgut servir-se dels mitjans de comunicació, per tant, ara no pot dir, moralment parlant, res en contra d’un sistema que l’ha fet el que és. Si vols jugar d’acord, però no és de rebut sols voler la part que et afavoreix. Pablo, company, tu no pot ser mel i sucre.

Quan ens acostem a les nostres illes, al parlament de les Illes Balears, les companyes i companys parlamentaris també sofreixen del mateix mal. És queixen amargament del que els seus amics del govern juguen brut per desgastar-los, quan ells no volen assumir la responsabilitat d’entrar a prendre decisions però volen que les seves idees es duguin a terme. A més protesten quan des de l’oposició els exposen les seves debilitats, cal recordar la cara que se li queda a la diputada Laura Camargo quan en Jaume Font del PI, li va treure a la llum les seves incongruències personals en la futura facultat de medicina. És a dir, ells des de la seva atalaia privilegiada podem vigilar les accions del govern, que els necessiten per aprovar la majoria de accions legislatives, i també volen ser oposició i controlar-la. Volen estar per tot i sabre de tot, com l’esperit sant, i això, companys i companyes podemitas no pot ser, que ja sabem que els temes religiosos són tabú per vosaltres.

I quan anam a l’àmbit local, els exemples de l’esquerra pogre de mel i sucre és multipliquen fins a l’infinit i més enllà. Des del govern del poble de Manacor, atribuint- se una legitimitat il·lusòria, com si els vots de les altres opcions no fossin iguals als seus, és que els altres votants no són del poble?. Idò d’on venen?. Un altre exemple és Pollença que quan Teresa Ferre, exregidora del PI, ha denunciat la deixadesa i falta d’organització de l’actual equip pogre de govern l’han atacada amb insults personals i desqualificacions, per favor aneu a fer una volta per primera línea del moll, amb l’Abril acabat, per tenir una opinió imparcial, que no sigui cosa que vos penseu que m’ho invent.

No, companys i companyes, en política, no pot haver jugadors de mel i sucre, ja que les conseqüències les paguam tots i totes.