Podem amb l'ecotaxa

Diuen que l’ecotaxa va esdevenir un dels motius principals del fracàs del primer Pacte de Progrés. Un govern jove i inexpert pagava el mossatge d’enfrontar-se a uns hotelers àvids i àvols que en conxorxa amb el PP malvat, al cap de quatre anys, els tombaren. De tota manera, estigueren ben a punt de no ser-ne capaços perquè sembla ser que si els seus electors no s’haguessin confiat haurien pogut mantenir apartada insòlitament la dreta vuit anys del poder illenc. Però els populars tornaren amb Matas i derogaren l’ecotaxa. I tant es deixuplinaren els progressistes d’aquella decisió presa que el mateix president Antich que liderava el primer Pacte, en encapçalar el segon, no en volgué sentir ni l’olor d’un impost turístic de cap mena, que ha tornat amb el tercer mandat però amb un altre nom.

Si una cosa fan bé les oposicions és que demonitzen determinats termes com ara «TIL» o «ecotaxa», i així, Jaume Font demanà que no li fessin un TIL al turisme mentre Podemos ha titllat de TIL el Decret de Llengües de la Conselleria d’Educació. En conseqüència, el PSIB parla d’un «nou tribut turístic», MÉS d’una «taxa de reinversió» i Podemos d’un «impost ambiental». Els socialistes, tanmateix, ho condicionaven, semblantment a El Pi —que no se’n manifestava gaire partidari—, a un nou règim de finançament que les dues formacions saben que ara com ara és impossible.

El PP i C’s, en canvi, n’eren contraris. Totes les postures són ben lícites; el que ja no és de rebut és que a Podemos li hagi sobrevengut un atac de banyes rabiós i, bo i deixant a l’estacada els seus dos socis de govern, s’abstengui i no hi voti en contra només perquè es faria difícil distingir el to del seu no del del PP i Ciutadans. Que, fent paràfrasi d’Antoni Baños, eren no obstant això dos «nos» tranquils. C’s no és favorable a apujar els impostos, mentre els conservadors s’hi posicionen en contra perquè ells sempre s’oposen a tot per sistema.

I si després s’ha fet bé ja seran a temps de rectificar i emblanquinar on abans havien referit de negre, com ara la conversió en zona de vianants del carrer Blanquerna —o Blaquerna, que és com pareix que hauria de pronunciar-se. Després d’un pacte de treva, el 3.0, la primera legislatura de l’esquerra tota sola ha tornat a posar l’ecotaxa damunt la taula.

Molt més sagaços i astuts, el tàndem del PSIB i MÉS ho han negociat amb uns hotelers que no hi combreguen però que ho acaten: saben que els alemanys també en paguen i per tant no deixaran de venir per això, que a Barcelona n’hi ha i que a Roma cada dia d’estada es paga a preu de canari jove i això no impedeixen que les ciutats Comtal i Eterna siguin dues de les urbs més fotografiades del món.

D’aquell gran fracàs del primer pacte, idò, aquest tercer només s’ha equivocat en no calcular la previsible rebequeria de Podemos, que causa el primer estrall seriós en el Govern. «Pecata minuta» si ha de servir perquè en aquesta genteta se li vegi el llautó.