Mereixem els polítics que tenim?

Després de sofrir tantes consultes electorals els darrers anys, ben segur que no, no hi ha cap polític que es faci mereixedor de la confiança i la paciència de la ciutadania, cal recordar les vegades que ens han cridat a les urnes per participar en unes eleccions generals.

El 20 de desembre de 2015, 26 de juny de 2016, el 31 de maig i 1 de juny de 2018 moció de censura a Mariano Rajoy, per tant la investidura d’en Sánchez com a nou President, 28 abril 2019 per la impossibilitat d’aprovar-se els pressupostos i les pròximes el 10 de novembre de 2019, i clar, els pobres ciutadans, ens agradi o no, hem d’aguantar a aquestes pagellides ben aferrades als seus càrrecs i escoltar els pobres i demagògics discursos de tots aquest personal que es fan dir polítics.

El pitjor de tots, en Pedro Sánchez, que no ha volgut saber res de pactes amb Unidas-Podemos, que s’han baixat els calçons a tall dels peus per tal d’aconseguir una almoina i com diuen, “tocar pèl” però ni així , en Sánchez sols els hi ha ofert “calderilla”, per molts incomprensible aquesta actitud de prepotència, “o governem tots sols, o no hi ha govern”.

Veus suposadament informades diuen que des de las altures, no saben ni qui, ni a quina alçada ,-vull pensar que no ve del cel- han donat instruccions de que no hi hagi pactes, que no convé, que Europa no ho veu amb bons ulls, pot ser l’IBEX 35?. Qui son aquests misteriosos personatges que no estan per la feina de pactar amb Unidas-Podemos? Quin interessos hi tenen? però la qüestió és que en Sánchez tampoc ha volgut saber res de Ciutadans, que també ha fet el seu paper de bufa truites per veure si aconsegueix qualque cosa, però tampoc ha anat bé, l’únic, que en la meva opinió ha mantingut el seu posicionament com oposició, ha estat el PP. La nova imatge d’en Casado amb barba d’un parell de dies li dóna sensatesa i moderació.

Lo més preocupant es que després de tantes promeses d’en Sánchez de que a partir del proper dia 10 de novembre s’aconseguirà un govern progressista que donarà sostenibilitat a Espanya, no passa de ser una mentida més, escó per amunt o escó per avall tot quedarà igual, i després, com en sortirem? Llavors sí que valdran els pactes?

L’únic acte de valentia, seny i responsabilitat era un canvi de candidats, nova imatge, cares noves, noves idees, nova confiança cap els votants, un sacrifici personal per sortir de la cruïlla, de l’aigua fins el coll com estem ara, però no, ningú vol perdre la cadira, encara que perjudiquen als ciutadans, els hi és igual, son massa egoistes, tots, no se’n salva ni un. Estic convençut que els partits tenen persones que estarien dispostes a sacrificar-se per canviar Espanya, això sí, amb la dificultat afegida d’un sou ben petit en comparació amb alguns Presidents Autonòmics que cobren el doble, que potser no immediatament, però en un futur proper podrien canviar les tendències polítiques que sofrim ara i que lamentablement estan en el període més dolent i negatiu dels darrers quaranta anys.

Així hi tot, hem d’anar a votar, no participar és donar avantatges, i no estem per donar avantatges a ningú. Personalment en fa fàstic votar als candidats que hi participen, però ho faré. Sols esper que aquests anys d’incertesa passin aviat i tornem al seny i la responsabilitat, i que la política estigui al servei del ciutadà, que és com ha de ser.