Biniali ha estat capdavantera en la prohibició de l’entrada a les revetles a menors de 16 anys que hi vagin sols. Després del darrers anys on les bregues, qualcunes de molt greus, excessos i descontrols, el Batlle de Sencelles Sr. Joan C. Verd i el Sr. Miquel Fiol, Batlle pedani de Biniali, han disposat de Policies Locals a les portes d’entrada al recinte per tal d’evitar l’accés a menors. (Els Ajuntaments poden demanar ajudes a altres per tal de aconseguir més Policies Locals), una bona mesura.
Lamentablement es produeixen situacions tan injustificables que haurien de ser mereixedores d’una bona sanció o correctiu, la dels pares que acompanyen als seus fills a la berbena i són ells els que traspassen la porta d’entrada amb les begudes alcohòliques i un cop dedins les reparteixen als seus fills i amics pel seu consum. Pèssima actitud la dels menors que no hi entren però s’engaten amb el botellot als carrers del voltant, en necessària una bona tasca de vigilància de la Policia Local. Els organitzadors de berbenes ja estan cansat de fer la feina que els hi correspon a les guarderies i per això demanen que els menors vagin acompanyats d’un adult per poder entrar, però no com aquests irresponsables sense vergonya que són els primers en no respectar als menors i que si son descoberts haurien de ser denunciats per permetre aquestes bogeries. Quina educació donen als seus fills? Quin respecte els hi poden exigir? Ser pares és qualque cosa més que dur fills al món.
Amb una tertúlia he sabut que una menor de 12 anys ha consumit la pastilla del “dia després” ¡¡¡ 12 anys!!! Pot ser que el seu cos estigui físicament preparat i les hormones amb un desenvolupament exagerat, però aquest infant no està en condicions d’assumir aquesta responsabilitat, no està preparada emocionalment ni mentalment. Te edat per jugar amb “pepes” o altres jocs didàctics més adequats i mantenir el grau d’innocència necessària per aquesta edat.
Els pares hem de donar la millor educació possible, la obligació de vetlar per la integritat física, emocional i mental i si escau espiritual dels nostres fills. Tots sabem que la joventut cerca ben aviat la independència de la llar familiar i de l’abraç i protecció familiar. No volen donar explicacions, es pensen que en saben prou. Si tenen una feina que’ls hi permeti viure, encara que sigui amb penúries, se’n van de ca seva, els hi es igual el mal que fan als seus pares, primer són ells. Egoisme al més alt nivell.
Al meu temps els joves sentíem, amb una gran majoria, un gran respecte pels pares i els avis o padrins, eren els caps de família, els nostres educadors, de guiar-nos pel camí més adequat i de respecte als demés. Jo mai vaig fer la contaria al meu pare, a la mare tampoc, però al meu pare li tenia un gran respecte, gens intimidador, podies canviar impressions amb ell i arribar a acords, però era el meu pare.
Els meus fill m’ofereixen lo millor de cadascun, estimació, confiança i tot lo que creuen que ens fa falta. Nosaltres els pares els hi tornem amb la mateixa lleialtat, afecte, confiança, llibertat....tot. Hi ha pares que no estan capacitats per educar als fills, no estan preparats per desenvolupar una de les responsabilitats més importants de la nostra vida. Educar és complicat, educar adequadament encara més. És necessari molta generositat i un poc de paciència per les dues parts, i perquè no, també una mica de sort.
