Me vull banyar

Me vull banyar davant els darrers esdeveniments de l’Estat.

La veritat és que la política espanyola està donant més que una sorpresa darrerament i analistes polítics, tertulians, periodistes i altres, on m’incloc, van més despistats que un esquimal en el desert.

Novetats que no deixen a ningú indiferent i que van canviant dia a dia , hora a hora. Quan pareix que serà impossible un acord que ens abocarà a unes noves eleccions s’obri un nou front o una nova porta cap a l’anisada governabilitat de l’Estat espanyol que sembla necessària i imprescindible.

Hi ara toca banyar-me, com un més d’aquells que opinen de coses que no coneixen gaire, com un españolito més, no seré jo el que me quedi sense dir la meva, amb el perill, summament probable, de que en un temps no molt llunya hagi de rectificar i menjar-me les paraules aquí escrites que quedaran i m’assenyalaran per sempre més.

Primera afirmació: crec que no hi haurà noves eleccions. No crec que cap partit polític estigui en situació, ni ganes, de presentar-se a unes eleccions a curt termini. Sí que crec molt provable que la legislatura sigui curta, o molt curta, però no crec que les eleccions es facin aquest any 2015. A més hi ha una raó de pes, tal volta la raó més poderosa, els diners, els diners que costa una campanya electoral. Sí heu participat a qualque campanya electoral sabreu de que vos parl, que si mailing, que si falques publicitàries , que si publicitat estàtica, i un llarg etcètera. La despeses electorals s’enduen bona part del capital dels partits, partits espanyols que pel que he sentit estan prou endeutats i en poca liquiditat , llevat, tal volta del PP que té unes finances prou enigmàtiques per la majoria de mortals.

Segona afirmació: Podemos sempre guanya. La darrera jugada crec que els ha sortit redona, o al manco , per ara. Després d’haver quedat descol·locats en la formació de la mesa del congrés i dels grups parlamentaris han tornat ha agafar la iniciativa i han descol·locat a tots els seus adversaris. Primer el senyor Pedro Sánchez que ara ha part de negociar un govern amb els de Pablo Iglesias primer haurà de negociar amb els seus que pot oferir, que pot demanar, que pot fer. Un Pedro Sánchez que va una passa enrere del devenir, que no aconsegueix posar ordre dins casa seva i que a més ara haurà de posar ordre a casa de Podemos. I en Mariano mai ens falla, un Rajoy que cada dia ens sorprèn per la seva deixadesa política, no se si es un estratègia que se m’escapa , que en Mariano es un geni de l’escapisme, un Houdini polític, o que no sap ni contesta, que no hi és ni se l’espera, que el millor que podria fer és deixar-ho anar i no marejar més la situació.

Tercera afirmació: la governabilitat és impossible. S’arribi a un acord de dretes o d’esquerres, governi qui governi, el que ten clar és que ens espera una situació política de gran dificultat pel que fa a la governabilitat de l’estat. M’agraden els pactes, sempre els he defensat, no m’agraden les majories absolutes, crec en el diàleg, en la pluralitat, però veig un Estat i una actors polítics en poca cintura, amb poca capacitat de transigir, de assumir postures que no els són pròpies. Això ens abocarà a una legislatura curta, de transició, on ara per ara tots els actors estan pensant més en el repartiment de la pròxima pel·lícula que en el rodatge de la que estan.

M'he banyat, he dit la meva, la setmana que ve, tal volta, hauré de rectificar, o no.