Massa estratègia

Probablement en opinió de moltes persones vivim un moment polític apassionant. Per mi estam immersos dins una etapa que torna demostrar una imatge deplorable de l’actual i el futur govern de l’Estat.

Sí, ho sé, estam a un capítol de Joc de Trons. L’estratègia és l’estratègia i aquí es tracta de deixar a l’altre (encara que hagi de ser el teu futur soci de govern) amb el cul a l’aire, de renunciar al debat d’investidura, d’embullar fins al Rei, de fer el que no s’espera que hom faci... El perill, però, és canviar les línies vermelles i el programa programa programa per la simple estratègia mediàtica.

És evident que Pablo Iglesias sap el que s’ha de fer per atreure l’interès mediàtic i llevar protagonisme a tots els seus contrincants polítics. La sessió d’inici de legislatura ja va ser un circ dins i fora del Congrés protagonitzat per diversos líders i partits que cercaven el seu minut de glòria, marcar territori, fer-se veure o cridar l’atenció. El més positiu és que mai havíem tengut una representació més variada i, probablement, més representativa de la realitat social. El més negatiu, una imatge general de desgavell, de pati de col·legi, de la política com a teatre.

El que va ocórrer divendres no va ser menys rocambolesc i torna estar emmarcat dins un terreny on l’estratègia prima més que les formes, on la imatge és determinant, on el fet teatral és clau.

Com a anècdota (digau-me clàssic) em va sorprendre veure un líder polític, que vol ser vicepresident del Govern, anar a veure el Rei com si anàs a fer unes cerveses amb uns amics. Em sembla bé que cadascú es vesteixi com vulgui, però crec que hi ha un moment per cada vestit, a no ser que, una vegada més, es tracti d’un cop d’efecte, d’una imatge que vol dir més que mil paraules. Em perdoni el lector, dec ser curt, però em faig un embull entre tants cops d’efectes...

Més important que l’anècdota sobre la indumentària és el que va passar aquell dia. Iglesias va agafar per sorpresa al Rei, a Pedro Sánchez, a Mariano Rajoy i a tots els mortals. Per primera vegada algú diu que vol formar govern amb un altre tot posant aquesta pretensió en coneixement dels mitjans de comunicació abans que del seu possible soci. Més estratègia i probablement de la bona, però, per mi, fora de tot temps i forma. Si jo vull arribar a un acord amb una persona el primer que faré és parlar amb ella. I el que més em va sorprendre –entenc que és més estratègia encara— és que Iglesias parlàs de càrrecs i no de polítiques. L’autoproclamació com a vicepresident, el nomenament de ministres, obviar les línies vermelles que havia marcat dies abans... tot plegat va ser desconcertant. Estic segur que Iglesias té un guió clar, que mantindrà les línies vermelles i que posarà el programa polític damunt la taula, però crec que no ha estat encertat començar pels càrrecs.

Pedro Sánchez s’assabentà de la voluntat de Pablo Iglesia perquè el Rei li va dir. No imagin la cara de Sánchez (ni la del Rei). Surt de l’entrevista nomenat President per Iglesias i amb un bon grapat de ministres. Si seguim així potser no caldrà ni que parlin entre ells per signar cap pacte. Bastarà que Sánchez digui sí a tot el que proposi el seu cap Iglesias.

Rajoy, un altre que queda amb els calçons a l’altura del turmell, amb la bona nova anunciada pel Rei i, inesperadament també, diu que no forma Govern (per ara?).

Situació insòlita i el Rei haurà de fer segona volta.