Si al juny es tornen a repetir les eleccions, aquestes es presentaran com unes plebiscitàries a quatre entre PP, PSOE, Podemos i C’s. És evident que els catalans, es coalitzin o no, esdevindran a molta distància la cinquena força parlamentària i que els bascos arreplegaran la mitja dotzena de diputats reglamentaris de costum. Però les «plebiscitàries» fagocitaran la resta de formacions polítiques, que s’hauran d’afanyar a apuntar-se a un dels quatre cavalls guanyadors.
MÉS ha entès perfectament el missatge i ha dit que o concorre amb Podemos o no van a perdre el temps i la llavor, mentre que Podemos d’aquí se senten estafats; val a dir que les relacions entre els dos partits són tibants al si del Govern d’ençà que Barceló es negà a fer pinça amb ells per preterir Francina Armengol de la presidència. I EU a nivell estatal es debat entre vendre a Iglesias les runes del PCE a preu de cartera ministerial a Garzón i la negativa d’Íñigo Errejón, que vol mostrar la cara més amable d’un Podemos lluny de les estridències postcomunistes.
Tornant a les Illes, però, encara hi ha un altre partit polític que és El Pi que no s’ha col·locat a cap de les quatre imatges que s’immortalitzaran quan el fotògraf ja té el dit a punt de pitjar si les coses no es componen. L’opció de creure que el nacionalisme d’esquerres en massa es llançarà als braços d’El Pi si queda com l’única opció autòctona cas d’un pacte Podemos-Més no crec que generi resultats, però és l’únic possible escenari que podria abocar la formació a presentar-se novament als comicis en solitari.
Tampoc veig gens clar el possible pas enrere dels dos partits d’aquí per tal que l’Assemblea Sobiranista de Mallorca de Cristòfol Soler encapçali una llista de país amb associacions i noms d’independents. Ara d’això se’n diu una candidatura sense polítics. Però MÉS tem com gat escaldat l’aigua freda la possibilitat de confegir res que olori el tuf d’Unitat (el pacte de PSM, UM i ERC que es va fer a unes estatals passades) i això de Soler s’hi pareixeria en excés. Davant aquesta tessitura, els partits implicats anirien fent els comptes de l’ase i els votants els del traginer inclinant-se majoritàriament per l’únic partit que advoca pel dret a decidir, Podemos, perquè evidentment el gruix d’aquesta massa solerista serien els votants de MÉS sense comptar els que pogués aportar ERC —recordem que a les europees els catalans solen assolir xifres gens menyspreables a les Illes!
La tercera possibilitat que se m’acut, que avanç que és de totes passades inconcebible perquè les posicions estan enconades, la ruptura del bipartidisme ho fa més difícil que mai i per sobre de tot per mor dels votants, que s’haurien de plantar per assolir-ho, és que les formacions d’aquí i els quatre partits estatals configurin un front comú a Madrid i no es presentin per separat a les Illes.
Organitzar una mena de Solidaritat Balear de totes les forces polítiques que per primera vegada prioritzin els interessos de les Illes als de partit. L’argument dels grossos és que per molt que col·locàssim un diputat al grup mixt, poca cosa hi podria aportar. Però vos imaginau només per un instant el que es podria aconseguir d’una força illenca de cinc, sis o vuit escons si els partits estatals estassin en aquesta distància d’arribar a la majoria absoluta?
