La política bull

Per un malat de política com jo, els temps que vivim són més que interessants, vivim temps de canvis, fi de cicles, noves formes i maneres de fer i entendre la política i, el més important, torna a interessar a una bona part de la gent.

Tal volta “interès” és un adjectiu massa rotund, molt pensareu que millor dir que la gent està cansada de la política, que vol passar pàgina de la situació actual, però no ho crec, a part del diaris, dels articulistes, dels tertulians, de les xarxes socials, que normalment tenen en la política la seva diana, és parla de política al carrer, als bars, als sopars, la meva mare de 80 anys me comentava que va veure les discussions maratonianes del Congrés dels diputats, com si mirés un “ Salvame” o similar, però aquest fet és positiu, les frases, sortides de to, potadetes i bromes dels senyors i senyores diputats, fan aquesta atractiva i més propera.

I no sols la vida política passa allà, al centre de la Meseta, les autonomies, els poders perifèrics i als pobles i municipis les coses es mouen molt, o massa segons per qui.

Des de la importància que han agafat els barons o baronesses socialistes, que marquen la ruta a seguir del segon partit de l’estat, a les intervencions memorables dels nacionalistes bascos i catalans, que han ocupat pàgines i twitters a voler, pareix que en aquesta legislatura les forces de la perifèria geogràfica peninsular tendran un fort protagonisme.

Pel que fa a les Illes, a la nostra roqueta, les incerteses són diàries i els canvis es poden produir de forma ràpida i sobtada.

Amb un PSIB afeblit, amb un paper més que incert, millor dir tirant a negre, a Madrid, amb una papereta mala de solucionar ja que estan en mans dels podemitas, que tenen com a primer objectiu ocupar el seu lloc, deixar-los sense cadires i espais, és com alimentar el teu botxí, tot és possible en el que queda de legislatura.

Els municipis illencs bullen, les mocions, els canvis, els rumors, tothom parla, tothom vol sabre, Maria, Selva, Lloseta i Pollença, en són els darrers exemples. No crec que els canvis en el poder municipal s’hagin de veure en clau autonòmica, no crec que des de Palma, des de les seus centrals dels partits dictin amb qui és pot parlar i amb qui no, cada poble té el seu caràcter propi, el seu tarannà, les persones que estan al capdavant dels partits locals donen la seva empremta al projecta i poden condicionar molt el devenir de pactes o enfrontaments.

Els canvis no són dolents per se, ni tampoc bons, però si que són interessants, si que desperten la curiositat de la gent, i poden ser un bon revulsiu per que la política torni a il·lusionar.

Que no s’acabin les discussions de carrer damunt la política, que no s’acabin els canvis, que serà la millor forma de créixer en democràcia i participació. No volem pobles que no opinin, no volem polítics de despatx, no volem rodes de premsa sense preguntes, no a les compareixences per televisió, no als rodillos de majories absolutes, volem que la política bulli.