La Llei de Normalització Lingüística compleix anys

Dia 29 d’abril de 2016 la Llei de Normalització Lingüística compleix 30 anys i es va celebrar amb un acta al Baluard que demostra la importància de dita llei pel nostre petit país.

Les llengües són mitjans de comunicacions que usa la gent, són l’expressió d’un poble, les llengües uneixen, les llengües no són armes , no tenen color polític, ni representen ni pertanyen a un grup determinat , són de tots i per tots.

En aquest petit país nostre, en mig de la mar, massa cops , petits grupuscles han volgut fer de la llengua pròpia de les illes, del català, una arma per separa, per treure i aconseguir rèdits que no podrien guanyar amb la seva activitat política. Grupuscles radicals que, normalment, han estat més o manco ignorats per les forces polítiques i socials principals de les Balears.

La Llei de Normalització Lingüística i l’acta de celebració de la setmana passada ens recorden que les forces polítiques , els partits polítics, poden desenvolupar una tasca positiva quan prioritzen el sentit comú, el diàleg i el consens entre ells.

Desafortunadament aquesta prioritat molts de cops no és dóna, l’espectacle d’aquests darrers mesos per trobar un equilibri, un pacte, per fer govern a Madrid són el millor exemple del què no és mereix la societat espanyola i la falta d’altura dels quatre grans caps dels partits estatals.

Durant aquest darrer 30 anys, la Llei de Normalització Lingüista ha viscut governs de diferents colors, conselleres i consellers que entenien la cultura de forma i amb un tarannà divers, però no va ser fins que la radicalització, l’auto-odi i el desarrelament del govern del PP del señor Bauzá va decidir eliminar-la per acontentar una molt petita part de la societat illenca i també a grups mediàtics i de polítics que des de Madrid no entenen, ni volen, la realitat plurilingüística de la nostra comunitat.

Aquesta radicalització de la política va provocar una derrota electoral majúscula del PP balear, una fugida cap endavant de l’apotecari de Marratxí i una divisió interna dins el seu partit que avui encara provoca forts enfrontaments entre els seus membres i pareix que en tenen per estona.

Josep Melià, diputat pel Pi, va ser el que va defensar a la Comissió Parlamentària de Cultura, Educació i Esports la necessitat de retornar al consens del 1986i tractar les dues llengües oficials de les illes de forma igualitària.

Esta clar que la societat illenca en aquets darrer 30 anys ha canviat força, per tant la llei s’haurà d’adaptar i modificar, però la celebració d’aquest passat divendres i l’entesa entre els representants polítics me fans ser optimista i pensar que la llengua és i serà de tots i totes.