La justícia

Fa molts de temps, massa, que el debat sobre la imparcialitat i eficàcia del sistema judicial espanyola està damunt la taula. La necessitat d’una reforma ha estat debatuda i predicada cada legislatura sense que res, o quasi res, canviï.

Ara l’arxivament del cas contractes, la polèmica sobre el vicepresident podemita Pablo Iglesias, l’eterna discussió del paper dels jutges i fiscals en els cas de Catalunya, no són més que altres capítols, els darrers, la llista seria llarguíssima, en l’eterna discussió de la igualtat o la idoneïtat del model judicial estatal.

Dos elements recurrents i repetitius provoquen els primers i sistèmiques desequilibris judicials. La lentitud fa que la justícia a cops sigui inoperativa o molt injusta per molts de ciutadans que sofreixen anys i anys d’espera per veure resolts les seves disputes o qüestions, el segon és l’elevat cost que poden tenir certs processos que proporcionen avantatges significatives als poderosos o els que tenen disponibilitat de recursos, aprofitant la lentitud i la demora en el seu benefici, quan arriba la sentència pot ser tard, molt tard, a més si no ha estat beneficiosa pel poderós pot recorre i eternitzar el judici.

Però deixant aquest dos elements que em semblen ja històrics hi ha ara de nous que han fet que el sistema judicial encara sembli més dèbil i precari.

La politització de la justícia és un d’ells, tots els partits, o molts, s’omplen la boca de respecta a les decisions de jutgesses i jutges, però tots travelen en la mateixa pedra d’acusar els altres, a demanar responsabilitats als altres, a minimitzar els seus casos, a denunciar per denunciar, un llarg etcètera que han fet de les sales de justícia i de les sentències un lloc més per fer política, sense pensar en el mal, enorme, que fan a tot el nostre sistema democràtic.

Certa premsa també està jugant un paper primordial en el descrèdit judicial. Estic convençut que molts, la immensa majoria de treballadors de jutjats, des d’administratius a jutges, fan més del que poden amb els magres recursos que tenen, i fan una feina immillorable, però les bones notícies no venen, la premsa estatal cada cop està més escorada a una banda o altre i recolzen cegament al seu bàndol, instrumentalitzant la justícia, emprant-la en benefici propi i com arma contra el contrari. El seguiment mediàtic de certs judicis o les conseqüències de les seves sentències no ha fet mes que augmentar l’escepticisme de la societat davant la justícia.

Lentitud, manca de recursos, processos molts cars, politització de la justícia, condemnes mediàtiques, problemes presents en el món judicial, un altre capítol seria parlar del caràcter educatiu del sistema penitenciari, de la seva utilitat, privacitat de la llibertat que serveix més per castigar que per reconduir, com marca la constitució.

Necessitam una reforma profunda, pensada, raonada, tranquil·la, i sobretot dotada de recursos, del sistema judicial espanyol, si fa uns anys ja era una prioritat avui em pareix clau pel redreçament democràtic i per crear una societat mot més igualitària que miri el futur immediat amb optimisme, cosa que cada dia és fa més difícil.