Durant la proppassada setmana la caça recreativa ha tornat a ser motiu de discussió en la plenària del Consell de Mallorca. A rel de l’aprovació d’una moció de El Pi referent al suport de la institució mallorquina envers el món de la caça ordenada, es va escoltar la consellera Xisca Mora (El Pi) dir a Iván Sevillano (Podemos) que “vostès no diferencien entre una perdiu i una guàtlera. Vostès no en tenen ni idea de caça” i és que és veritat que bona part de les crítiques que rep el món de la caça venen fonamentades pel desconeixement.
Molt sovint els caçadors es veuen jutjats per l’aplicació dels principis morals -respectabilíssims- d’aquelles persones que es dolen de pensar que un animal mor per una causa no justificada, com també per la estereotipització de les conductes d’alguns que més que anomenar-se caçadors s’haurien d’anomenar depredadors.
En quan al primer fet, és a dir, que existeixi persones que tenguin un mal concepte moral dels caçadors pel fet que provoquen la mort a animals només per a l’obtenció del plaer, pot es poc dir al respecte, perquè és una postura comprensible. Tots tenim aspectes front als quals som sensibles, i a bona part de la societat el benestar animal baix qualsevol conseqüència, ho és. De fet, i en congruència, el nombre de persones vegetarianes i veganes va en augment amb el pas dels anys. I no només en qüestió d’alimentació. També creix el nombre de persones que no volen adquirir cap peça de roba i complements realitzada amb pell natural.
Respecte del segon argument, sí, és cert, hi ha alguns caçadors, no en sabria dir el percentatge, que no tenen vergonya d’exibir públicament caçades d’un nombre desmesurat de peces que en absolut seran destinades al consum humà, sinó que molt probablement acabaran tirades. I també és un fet ignominós que hi hagi escopeters que, a la fi de la temporada, matin els cans penjant-los d’un arbre perquè consideren que ja no les serveixen.
No obstant, no es pot dir que la majoria dels caçadors siguin així. Tot el contrari, aquestes dues pràctiques que acab de dir no són compartides per la generalitat dels federats a la caça, no són amparades per les societats de caça i a més són perseguides pels guardes jurats.
A l’inici de la temporada s’estableix els períodes de veda de cada espècie i el nombre d’exemplars màxim que es pot dur en una caçada. El motiu d’aquestes limitacions no és banal. S'analitza quan són els moments de cria de cada espècie i si hi ha sobrepoblació o risc d’extinció. És per aquest motiu que els caçadors han estat denominats en ocasions “agents mediambientals” perquè amb la seva acció regulen la presència d’espècies que en algun moment poden tenir un índex de natalitat i supervivència que posi en risc les possibilitats de subsistència de les altres. L’incompliment d’aquestes normes suposa sanció pecuniària i possible retirada de la llicència de caça.
A això, també cal dir que hi ha espècies animals que, si es reprodueixen de manera excesiva, posen en perill els sembrats i els fruits dels arbres, que en són necessaris per a la nostra alimentació. Fa uns anys, a rel del sacrifici d’una sèrie de cabres a Es Vedrà d’Eivissa, es va fer la reflexió de què tan important és servar la fauna com la flora, i és que tot és necessari per al medi ambient.
Per desgràcia -i això també afecta a les persones com a semovents que som-, la supervivència del planeta com el coneixem necessita d’un equilibri. La sobrepoblació de qualsevol espècie sempre genera problemes. En aquests moments, és evident que la sobrepoblació que més problemes genera és la dels èssers humans, els quals, malgrat tenir elements per a ser-ne conscients, consumim més que no aportam, i amb això generam una descompensació, un desequilibri, que pagarem car més tard que prest.
