Independència (judicial)

El World Economic Forum atorga a Espanya el 58è lloc en una llista de 137 països respecte a a independència judicial (just per darrere de Botswana). Però no han estat ells sinó el tribunal d’Schleswig-Holstein qui ha decidit que no, que de rebel.lió res de res, que no hi va haver violència ni a prop fer-s’hi l`1-O i que, per tant, només extradeix a Carles Puigdemont per un suposat delicte de malversació.

D’entrada sorprèn com ha caigut la notícia a la majoria de mitjans espanyols que, en lloc de donar un cop d’atenció o al manco qüestionar al jutge Llarena per haver fet una instrucció més que dubtosa, es dediquen a dejectar el funcionament de l’euroordre i arriben, inclús, a renegar del projecte europeu! Tot plegat mentre hi ha un munt de polítics catalans presos per haver comès, suposadement i a l’espera de judici, el mateix delicte que el seu màxim responsable, el senyor Puigdemont. És a dir, cap delicte segons Alemanya.

Però més sagnant resulta veure com hi ha hagut i encara hi ha un judici i una condemna prèvia. Al meu parer, després de l’1-O l’Espanya profunda demanava venjança. No justícia, no; venjança i escalivament. Molts es sentiren humiliats i reclamaren una acció contundent que restablís el seu ferit orgull patri. En veure que el que havia passat no s’ajustava a cap tipus penal, construïren un relat per encaixar-ho tot dins el tipus més greu del codi penal: el de rebel.lió. I en aquesta noble tasca hi contribuïren un “parell mallorquí” d’estaments: el polític, el periodístic, el judicial i el policial, entre d’altres. Entre tots cuinaren el bullit que, finalment, no s’han engolit els jutges alemanys.

La decisió alemanya es llegeix amb una gran càrrega simbòlica, ja que l’independentisme aconsegueix destruir gran part del relat que l’unionisme havia mirat de construir introduint arbitràriament un factor clau: la violència. Els auto-anomenats constitucionalistes necessitaven d’aquest factor per dos motius: primer per deslegitimar el “Procés” i, segon, per dissoldre i escalivar les forces independentistes tancant molts i molts d’anys als seus líders a la presó.

Avui, més que mai, cobra versemblança el concepte “presos polítics”, el qual suposa una victòria sobiranista a una de les batalles claus: la de la terminologia. Sobretot tenint en compte que qui ha fet d’àrbitre en tot això no és un qualsevol, sinó la justícia del país més poderós i respectat d’Europa, el cor de la mateixa Unió: la República Alemanya. Ni més ni manco.

Sempre s’ha dit que el poder executiu havia estat una fàbrica d’independentistes a Espanya, sobretot amb Rajoy. Bé idò, ho ha estat en tant que ha abdicat en favor d’un poder judicial que ha demostrat que ben bé mereix el lloc 58è del citat informe del World Economic Forum.