Feminisme, un terme equívoc i ¿obsolet?

Deia sa meva professora de Dret Constitucional que Espanya és un país pèndol, passa d’un extrem a un altre sense aturar-se en es virtuós centre.

Una cosa així està passant amb sa lluita per s’igualtat entre homos i dones. A dia d’avui, qui no s’identifica com a “feminista” és víctima de linxament mediàtic tant per part de persones des carrer com per part de medis de comunicació. Sa darrera víctima ha estat na Paula Echevarria.

S’actriu espanyola ha estat objecte d’una mala fi de crítiques per haver refuat definir-se com a feminista. “Jo me definesc com a persona”, digué en canvi. “Crec que ets extrems mai són bons, ni cap un costat ni cap a s’altre”. N’Angela Merkel va rebre es mateix tractament hostil s’abril passat a un col·loqui del G-20 que va reunir a dones de gran prestigi i poder. Sa mandatària alemanya va esser s’única que no es va identificar com a “feminista”.

A continuació, emperò, va explicar sa seva postura en defensa de sa llibertat i s’igualtat d’oportunitats entre homos i dones. En primer lloc, trob contraprouent per sa causa de sa vertadera igualtat envestir contra aquelles dones (i homos) que la defensen però no s’identifiquen amb so concepte de “feminisme”.

Això no fa més que desviar s’atenció de s’igualtat real i dividir en una guerra de nomenclatura persones que estan dins es mateix barco. En segon lloc pens sobretot que és un error de caire absolutista exigir que tothom qui refua qualsevol tipo de discriminació per raons de sexe se posi s’etiqueta de feminista.

Com si fos incongruent perseguir s’igualtat però no denominar-se feminista perquè sa paraula “feminisme” fos sinònim perfecte d’igualtat de sexes. Idò no és així. En puritat, qui defensa s’igualtat és defensor de s’igualtat. Crec que na Paula Echevarria i na Merkel sí se sentirien identificades amb aquest terme, tant o més que qui es diu feminista.

És s’igualtat, i no es feminisme, es punt de trobada entre tothom qui advoca per s’igualtat de drets i oportunitats entre homos i dones. Es feminisme, en canvi, és un terme encunyat en un determinat moment històric per donar nom a un moviment (que ja venia d’abans) que reivindicava un reconeixement just des qual sa dona estava privada. Es moviment original nasqué a un moment i a una societat on sa dona era despreciada, i per tant es terme feminisme tenia sentit perquè per conseguir s’igualtat s’havia d’elevar sa posició de sa dona. A dia d’avui, emperò, es moviment feminista s’ha ramificat en moltes ideologies i no està clar què implica definir-se com a feminista.

Tots estam d’acord en reivindicacions originals com es reconeixement i exercici des drets civils en igualtat de condicions, en especial es dret de vot i s’accés a estudis universitaris i professions abans reservades an ets homos. En canvi, a s’actualitat es moviments que s’atribueixen s’etiqueta de feminista reivindiquen coses com s’ús redundant des llenguatge (“tots i totes”), sa reserva d’uns llocs de feina exclusivament per dones a través de s’imposició de quotes, condemnen sa cosificació des cos de sa dona pero a la vegada fan ús des seu cos nuu per fer reclamacions, i fins i tot defensen s’esvort i el configuren com a dret. Aquests moviments feministes no se’n donen compte que en lloc de cercar s’igualtat estan travessant sa retxa des despreci de s’homo.

Estan empenyent es pèndol cap a s’altre extrem.

M’explic: si bé han conseguit que sa RAE afegís formes “femenines” de substantius (a partir de sa vigèsima tercera edició des diccionari de sa RAE (2014), ja no se diu “la médico” sinó “la médica”), aquests mateixos grups feministes no han reivindicat mai que noms amb terminacions aparentment femenines tenguin es seu correlatiu masculí. Així, se segueix diguent “el pediatra” i “la pediatra”, en lloc de “el pediatro” i “la pediatra”. O totes dues reivindicacions són legítimes, o totes dues són absurdes. En darrer lloc, vull fer un apunt sobre s’ús des terme “feminisme”.

Designar s’igualtat de tracte a ses persones independentment des seu sexe amb un terme que fa referència a un des dos sexes és tècnicament incongruent. Només té sentit en termes històrics, en un context on sa dona tenia una consideració inferior respecte de s’homo. Es terme “feminisme” només s’entén en un context hostil cap a sa dona, on aquesta ha de lluitar pes seus drets perquè això implica lluitar per s’igualtat. Per això, a dia d’avui, guanyades ja moltes batalles a Occident, pens que és hora d’abandonar termes “bèl·lics” per emprar termes igualitaris, com es propi nom de s’igualtat en lloc de feminisme. Si realment volem superar es masclisme i arribar a una situació de normalitat, hem d’emprar una paraula que signifiqui, en es seus propis termes, igualtat.

Si no, correm es risc de passar-mos es centre (s’igualtat) i dirigir es pèndol cap a s’altre extrem (sa supremacia de sa dona i es despreci de s’homo), com ja està passant, per exemple, amb sa configuració de sa violència de gènere: hauria d’esser, segons es meu punt de vista, violència domèstica, independentment des sexe de sa víctima.

Amb això no vull dir que s’igualtat estigui ja conseguida, però pens que necessitam abandonar una paraula que exclou es sexe masculí per evitar girar sa truita de sa discriminació. En conclusió, crec que es terme “feminisme” ha passat a denominar una amalgama d’ideologies i moviments que s’allunyen des principis d’igualtat i, per tant, resulta equívoc emprarho per englobar totes aquelles persones que persegueixen s’igualtat entre homos i dones. Per acabar, m’agradaria enrecordar-me’n de mostrar sa meva solidaritat cap a tots aquells que no s’identifiquen com a feministes i són per aquesta raó pressionats per s’establishment de s’opinió pública. Apostem per sa llibertat d’expressió i es debat d’idees real i obert en favor de s’igualtat.