D'Euskadi a Galícia

Aquest darrer cap de setmana s’han celebrat les eleccions autonòmiques a Galícia i Euskadi, les primeres que es fan després del sorgiment del Covid-19, i totes les seves maleïdes conseqüències, a l’estat espanyol.

Extreure conclusions de dues realitats tant diferents com són la basca i la gallega per aplicar-les a altres comunitats o a nivell estatal sempre és perillós o inútil, però als que ens agrada la política ja sabeu com som, intentam veure tendències, ens encanten les enquestes, els sondejos, les projeccions, que molts de cops queden en un no res.

Amb aquesta advertència prèvia podem dir que la moderació ha guanyat, ja era hora. Molts som els que ens queixàvem d’estar orfes de centre, de seny , en el panorama polític actual. Molts som els que no ens agrada gens el triomf del que crida més, del que insulta més, del que viu a cop de titular, i enyoràvem una política de fets, d’arribar a acords, de parlar amb el contrari, amb els agents de la societat civil, escoltar més que cridar. Tal volta ha arribat l’hora d’aquest canvi, o són els meus desitjos els que em fan veure el tassó mig ple, però la victòria del PNV i del PP més moderat de l’estat, ens fan tenir esperances que el cicle electoral va canviant.

Som un enorme admirador del model de partit polític que representa EAJ-PNV. El tàndem que avui formen Iñigo Urkullu i Andoni Ortuzar són els descendents i hereus d’un sistema d’èxit que s’hauria d’estudiar a les universitats de ciències polítiques de tot Europa. La política actual tant personalista, on molts parlàvem de que els partits han mort i que l’important és el líder, idò ells, aquells caparruts habitants del meravellós Euskadi, demostrant eleccions darrera eleccions que s’equivoquen, que un partit amb més de 100 anys d’història collita èxit darrera èxit, essent el millor representant del poble basc, arrelats al territori, que ja pareix simbiòtic a zones com Biscaia, amb tradicions, festes i llocs que transcendeixen més enllà de l’àmbit polític.

Malauradament no conec gaire el model gallec, el món gallec, però s’ha dit i repetit que Feijóo ha predicat la moderació, fins i tot ha amagat de forma encertada i clara les segles del seu partit, quan aquest trasllada des de Madrid radicalisme i extremisme, amb l’excusa d’acabar amb els radicals de VOX, que dia darrera dia ens sorprenen amb els seus deliris ideològics i fonamentalistes.

Canvi de cicle polític, canvi cap al centre, cap a les formacions que és declaren defensores dels trets identitaris de la seva comunitat, és l’hora del PI a les illes, l’única opció política que pot donar respostes a les greus exigències d’un futur immediat envoltat d’incerteses.

Guanya la moderació i agafen cada vegada més força els partits de la terra i que defensen casa seva, així ho resumia perfectament Antoni Amengual president del PI, i afegia, a veure quan aprenem, esper que prest, el temps ja s’esgota, sinó recordeu la darrera malifeta: quedar-se amb els estalvis dels ajuntaments, després de balances fiscals, un sistema de finançament injust i un inexistent règim fiscal, com deia Josep Melià.

Ara és l’hora, l’hora de despertar, de retornar al centre, als projectes nostrats, esperem ser-hi a temps.