Es ressò de ses llengos

Es sol cau damunt Mallorca, pausat, com si volgués quedar una mica més, i tot allò que toca ho tenyeix d'un dorat espès. Ses pedres, que voregen es camins, pareix que guarden sa calentor per poder passar es vespre, i a qualque lloc, entre es serrals i es pins, se sent es so suau des telar. És un so antic, rítmic, es que fan ses mans quan saben què han de fer sense que ningú els hi digui com. És es ressò d'una història que se segueix contant.

Ses teles de llengos no neixen amb un instant, ni en tota una vida. Arribaren a s'illa arrossegades pes vent des ports, per ventura embarcades a una nau que duia més pols que gènere pes comerç. Però qualque cosa d'aquesta terra les va fer quedar, pot esser varen ser es colors del cel de s’horabaixa, o la mar, que a vegades pareix que té ganes d'enviar-s’ho tot. Aquí, en aquest recó enfora del món, ses teles varen trobar sa seva forma definitiva. Se despullaren de domassos innecessaris i varen quedar amb sa seva essència més pura: una flamada que s’embolica, una retxa sinuosa. Res pus.

A ses antigues possessions mallorquines, on es temps pareix que no passa, aquestes teles han estat durant segles una mostra palpable des lligam entre sa naturalesa, ca nostra i sa tradició. Ses teles eren part de sa vida, com s'aire o es pa. Eren aquí, penjades de ses finestres, com a cobertors des llits..., com si haguessin nascut amb sa casa mateixa. No hi havia necessitat de grans explicacions.

Es patrons. Aquests solcs de colors que s'entrellacen i s'esvaeixen, eren com a una manera de conversar amb sa naturalesa. No era un idioma complicat, ni un que hagués de menester paraules. Com es vent o sa pluja, sempre han estat amb noltros.

Ses mans que teixien ses teles coneixien es ritmes de s'illa millor que ningú. Sabien quan sa calor tornaria a obrir es cruïss d'enterra, i quan es ploure de s'hivern faria que es sementers tornassin miralls verds. Aquestes mateixes mans guiaven es fils pes teler amb una destresa nascuda de s'esforç, de sa feina constant, que no coneix es luxe de aturar-se a pensar. Un fil darrera s'altre, com sa vida, que mai s’atura.

A ses “llengos” hi ha s'illa sencera. Es negre blau de ses nits fora lluna, es vermell de ses roselles, es verd sec des pins que sobreviuen ets estius més cruels. Però no hi ha res dins elles que frisi, que vulgui ser més d'allò que és. Ses teles de llengos segueixen es seu propi camí, pausat i ondulant, com es vent que travessa es pujols.

Entrat s’horabaixa, es llum travessava ses finestres i ses llengos se tenyien d'or, i tornaven casi transparents. Aquí, penjades, eren com a bubotes, recordant que hi havia qualque cosa a s'ambient que no se podia tocar, qualque cosa que no tenia nom.

Per ventura era es ressò de ses generacions que havien viscut a aquelles terres un temps, per ses que havien passat sense deixar senyes, llevat d'aquestes cortines que seguien onejant, una conversació infinita entre aquell ca nostra i sa terra.

No hi havia poder en aquelles teles, ni tampoc grandesa. Només un pacte silenciós amb so temps, amb sa vida que se fila i s’esfilagarsa sense demanar permís. Ses llengos eren sa virtut de sa representació més senzilla d'allò que passa a sa nostra illa.

Un moviment constant, una palpitació que no s’atura, un record que mai s'esvaeix del tot. Igual que sa terra que l'envolta, es converteix en qualque cosa més que un objecte. Es un bocinet de sa memòria, un tros de vida filada entre es dits que varen aprendre des seus padrins i que varen ensenyar an es seus nets. Cada fil és una retxa d'aquesta història teixida en silenci, viva en cada fil, una que ningú s’atura per escriure però que continua viva en cada cortina que oneja amb es vent.

Avui, segueix essent un testimoni mut, que no demana protagonisme, d'una illa que no deixa de canviar. Entre ses parets de pedra, entre es sementers i ses muntanyes, continua serpentejant, silenciosa, aquesta conversació entre ets homos i sa nostra terra. Com si es temps, després de tot, no fos més que un fil que mai s’acaba de rompre.