Es meus records de nadal

Com deia en Pujol: “avui no toca”. Idò avui no toca opinar sobre política, situació des país o des problemes de catalanisme a Balears. Som a Nadal i s'han de deixar aparcats tots aquests temes.

Segur que forma part de sa meva edat i de sa meva situació física, però aquestes festes cada any les pas pitjor. Sent tristesa, a vegades pas ànsia, però, sobretot, nostàlgia. De cada vegada més, em es meus records s'acumulen des sers estimats que ja no hi són, i si no fos per ses noves i petites generacions, nebots-néts, encara seria pitjor.

Tenc sa sort de tenir encara mumare viva amb 91 anys, i, físicament, encara que està en decadència, se pot tenir una conversa amb ella sense cap problema. Fa uns dies sense venir an es cas me va etzibar: “Pensa que quan jo me mori, que no falta gaire, en es funeral te quedaràs es primer de sa bancalada i ja seràs es més vell de sa família”, expressió molt usada en es meu poble. Aquests dies ho he recordat, i es meus records han estat freqüents sobre es Nadal de sa meva infància i joventut.

Començava a mitjan desembre amb sa plantació des Betlem, amb so seu verdet, miralls que simulaven rius o rierols i totes ses seves figuretes, i damunt sa cova s'estrella i es naixement. Aquest dissabte, s'horabaixa era un dia d'autèntic divertiment per jo i pes meus germans. Els Reis, els col·locàvem sa Nit de Nadal.

En aquella època, sa Nit de Nadal, o com diuen ara sa Nitbona, en es pobles no se celebrava. Diria que va esser importada de fora a mitjan segle. Sopàvem tota sa família com si fos un dia normal i després, a mitjanit, mos dirigíem a l'església per anar a matines i escoltar cantar Sa Sibil·la, després a prendre un xocolate amb ensaïmada, i a dormir.

Si començaves a tenir una mica de mostatxo, com una “frenada de bicicleta”, segons com fossin es teus pares d'estrictes, te deixaven sortir a fer una volta amb sos teus amics, i a vegades un petit ball de reunió amb un tocadiscos i tres o quatre discos.

Sa festa gran era es dinar des Dia de Nadal. Taula plena d'entrants, sopa de Nadal, porcella o indiot, postres, torrons i cava… En acabar sa sobretaula no te’n podies anar, havies d’anar amb sos teus pares a visitar altres familiars, prendre cafè amb ells i desitjar-los es molts d'anys. Pes joves era un emprenyo, però a vegades resultava rendible: se visitaven concos i ties majors, els hi donaves es besamans i desitjaves bones festes. I, normalment, després de besar-les sa mà, solia caure qualque moneda amb lo que no s'havia perdut s'horabaixa. Llavò, a ca tev, i si tenies televisor, vèiem una pel·lícula tots plegats.

El sendemà, sa segona festa, –mai la vaig conèixer com a Sant Esteve–, a menjar a ca qualcun des familiars que havia vengut es dia anterior. Un altre pic gran dinar, pràcticament amb sos mateixos menjars i postres. S'horabaixa lliure: anar an es cine amb sos amics, normalment qualque pel·lícula religiosa, i amb sos doblers recaptats te permeties qualque capritxet.

Segurament aquest article no interessarà a sa gent de segons quina edat, però es meus records afloren constantment i no podia deixar d'explicar-ho.

A tots es meus lectors els hi don ses gràcies i els hi desitj Bon Nadal i molts d'anys.