En Pep Noguera al cel sia

Dijous em sorprenia i corprenia la notícia del traspàs del capellà Pep Noguera. Quan era un infant dels Hostalets, la meva parròquia era el Sagrat Cor; allà em batiaren i hi vaig combregar. A l’adolescència, alumne d’una escola combativa en favor del català com era Pius XII, i d’un professor de religió —anys a venir, padrí meu de confirmació, Bernat Vicens— que era monitor de confirmació a l’Encarnació, vaig abandonar el Sagrat Cor i me’n vaig anar en aquesta darrera parròquia per cursar els tres anys de confirmació. Allà coneixeria en Pep Noguera.

L’Encarnació, que hom comentava que era l’església més lletja de Palma, havia estat prèviament una sala de ball —l’Olympia?— i això l’imbuïa d’un esperit de relaxació que no tenia el Sagrat Cor ni devien tenir la resta de les esglésies de Palma. Pep Noguera n’era el rector. Hi havia a més un jove Nadal Bernat —que llavors ha fet carrera eclesiàstica— i una de les més belles persones que he conegut mai, don Joan Trias, ja malalt del cor, amb el seu accent afrancesat, que després passà a la parròquia de Sant Miquel i que ara deu ser molt gran. Eren els tres pilars que sostenien una església moderna i absolutament desacomplexada. Mare de Déu si tota l’Església hagués estat com l’Encarnació...! Amb quines ungles i dents no l’hauríem defensada...

A davall d’aquell triumvirat ens hi arremolinàvem una colla de joves (escoltes, alumnes de confirmació...) que ens aplegàvem tots a la missa del diumenge a les 20 h o les 20.30 h. Li deien la missa dels joves perquè no era normal una presència tan elevada de jovenalla. I també en comparació amb la litúrgia que s’hi feia els dissabtes a les 18.30 h que no hi anava tanta gent, i sobretot hi assistia gent gran, amb contrast menys bigarrat amb la resta de parròquies. Totes dues se celebraven en català, com també la dels dies feiners i la del diumenge a les 12 h. En castellà, només hi havia la de diumenge a les 18 h, la menys concorreguda dels caps de setmana. Això demostrava que la línia de l’Encarnació comptava amb el suport dels seus veïnats, que no podien sentir-se més gojosos de ser feligresos d’un lloc com aquell. El català era la llengua de l’Encarnació en un moment que el 70% de les misses de Mallorca es devien celebrar en castellà —a la Seu, per exemple, tant que el Centro Cultural Mallorquí s’inflava de parlar del catalanisme del bisbe Teodor Úbeda, la proporció espanyol/català era just a la inversa! Políticament, se sabia que a l’Encarnació eren del PSM perquè no podien votar ningú pus.

Als passavolants que un dia per xamba hi recalaven els sorprenia perquè deien que a missa a l’Encarnació bàsicament s’hi anava a cantar. No volien cor perquè sabien que, de posar-ne, la gent es limitaria a escoltar el cor, però sempre hi havia gent que, amb guitarres, harmonitzaven les nostres veus tot cantant. D’allà fins i tot va néixer un grup de música: el Nou Romancer.

En Miquel Juan de Valldemossa, en pau descansi també, em va dir que si qualque dia vivia a Palma aniria a oir missa a l’Encarnació perquè ajudaven una família que no posseïa recursos econòmics. Era un exemple més de tants que vos en podria explicar d’aquella església «progre» en una paraula que en lloc d’haver-se convertit en un model a seguir constituí l’excepció que confirmava la regla. Doncs bé, tot això es va produir sota els auspicis d’aquesta persona de bondat immensa que era don Pep Noguera, que qüestionava el celibat dels sacerdots. No em sorprèn gens que es definís com a fill del Concili Ecumènic Vaticà II i admirador de la Teologia de l’Alliberament, o que resàs fins al darrer dia pel papa Francesc perquè seguia la línia que ell preconitzava. I jo, avui, emocionat mentre escric aquestes lletres, només el volia recordar perquè tot això va ser possible gràcies a ell. Que al cel sia i moltes gràcies per tot!