La moció de censura presentada per Podemos és un altre exemple, que ens els darrers anys, la política s’ha radicalitzat i pareix que no es troba còmoda dins un discurs moderat i assenyat.
Està clar que els desprestigi de la política actual no ha estat provocada per els nous partits, com per exemple Podemos, sinó que són uns dels seus resultats, essent els partits tradicionals, el PSOE i el PP que han manejat el poder polític a l’estat durant els darrers 40 anys, els que no han evolucionat i intenten, per tots els seus mitjans, que el bipartidisme segueixi viu i amb els comandaments del poder en les seves mans.
El PP amb un problema crònic, intern i sistèmic de corrupció i el PSOE sense rumb ni discurs, han fet que part del seu electorat tradicional es senti orfe i es llanci als braços de noves formacions.
Podemos s’ha beneficiat d’aquest procés i amb unes campanyes intel·ligents de màrqueting i comunicació, amb canals de televisió bolcats a la seva promoció i glòria, ha fet trontollar un PSOE dividit i sense nord.
Ara els podemitas tornen a donar una altre volta a l’argolla socialista amb la presentació d’una moció de censura que, sense cap opció de seguir endavant, el que vol és agafar a contrapeu als socialistes que estan lliurant la seva guerra civil particular, i tornar a encapçalar l’actualitat i els noticiaris.
No se com acabarà la deriva del PP, sincerament crec equivocada aquesta callada com a resposta al greu problema que tenen en la corrupció, pareix que Rajoy l’únic que desitja és guanyar temps per si la tempesta amaina tota sola i la recuperació econòmica tapen les misèries del seu partit. Tal volta una resposta més valenta i contundent, que seria desagradable i traumàtica dins el seu partit, seria una millor resposta cara al futur del PP.
El PSOE afronta els nous reptes de la política dividit i sense un discurs clar ni homogeni. Després de que els possibles dirigents del partit s’hagin tret els colors públicament, guanyi el que guanyi, quant escric aquestes paraules encara no es sap res, tendrà moltes dificultats per engrescar i unir les diferents sensibilitats socialistes, que a part d’ideològiques em semblen territorials.
De tot això el company Pablo Iglesias intenta treure rèdit com sap, extremant la resposta política, radicalitzant l’acció, demanat censures i dimissions, fent mítings a places i provocant que els altres es posicionin en les accions polítiques que ell vol encapçalar.
Sempre he pensat que els extrems no són bons, que l’electorat cerca les postures més centrades, tal volta em torn a equivocar, tal volta la crisis social, econòmica i política que ha trasbalsat Espanya possibiliti que els extrems triomfin, esper que no, ja que molts de cops, el que votam avui ens decepciona demà.
