Elegir amb les cartes girades

Si és veritat que el món es divideix en dos grups, m’atreviria a dir que és entre els que elegeixen amb les cartes girades i els que elegeixen (la majoria) amb les cartes tapades. És a dir, entre aquells que coneixen quins esdeveniments futurs es produiran -en part perquè ells mateixos les provoquen- i aquells a qui no queda més remei que albirar, intentant ser enganyat el mínim possible.

Anem a posar un exemple molt pràctic: davant les alteracions del preu de l’energia que hem sofert d’un any ençà, rebem moltes ofertes de tarifes de subministrament elèctric domiciliari sobre la taula, algunes ‘topades’ i altres variables. Però tenim el dubte de quina ens pot sortir més convenient perquè no sabem si els preus seguiran pujant, s’estabilitzaran, o baixaran (tot i que no en confiem en aquesta darrera possibilitat). Això suposa que la decisió de quina tarifa contractar es prengui a les fosques, amb les cartes girades cap avall.

En canvi, sense dubte, n’hi ha que sí saben cap a on prendrà el mercat de l’energia: saben quins moviments faran les petrolieres, manegen les voluntats governatives i fins i tot poden fer bona predicció de l’evolució de la Guerra d’Ucraïna. Qui són aquests? Són el que en termes politològics anomenam les elits. Estam parlant de persones que tenen llocs a corporacions -o juntes corporatives- i són influents sobre les xarxes de planificació político-econòmica tenint el suport financer i de grups d’experts. En poques paraules, no només persones que coneixen el futur, sinó que a més el dissenyen i fabriquen. Un exemple molt conegut d’elit n’és el Club Bilderberg.

Sense dubte, aquesta posició les permet prendre decisions socioeconòmiques més adequades amb els esdeveniments futurs, i això les suposa poder seguir mantenint la seva posició d’elit. I també fa tan difícil a qui no parteix d’aquesta posició poder entrar-hi. Aquest és el gran cop de realitat a la teoria liberal essencial, aquella que propugna que cada persona ha de poder obtenir allò que ha treballat d’acord amb els seus propis mèrits personals.

Amb l’enèssima reforma del sistema educatiu espanyol, s’ha tornat a parlar del paper que tenen les universitats privades, aquelles a les quals no s’hi entra per meritocràcia. I és que, la realitat ens diu que qui estudia a una universitat privada tendrà un futur més pròsper en termes econòmics, però no perquè tengui millor capacitat, sinó perquè tendrà l’opció d’ingressar a les elits i poder seguir perpetuant-s’hi.

En definitiva, com es diu en bon mallorquí, “qui té bo roda, i qui no, redola”.