Després que Bel Busquets fos elegida amb el 98% dels vots com la nova líder del PSM i substituta de Biel Barceló al front del partit, m’ofegava amb el cafè al bar que vaig normalment quan llegia que «El Mundo» lloava la impecable trajectòria dels deu anys de Barceló al front del partit. Assenyat, prudent, que havia duit la formació pel terreny del moderantisme i no l’havia deixada relliscar pel pendent sobiranista... Tot, per anatematitzar ara Busquets que, al front del seu equip, sí que durà les quaranta plagues d’Egipte. Si poguéssim anar amb la màquina del temps d’aquí a deu anys posem per cas, quan Busquets deixi la direcció del PSM i en véngui un altre a substituir-la, podrem llegir al diari espanyol que Busquets ha estat una líder impol·luta i que el nou pensa menar la formació identitària pel pedregar de l’independentisme.
I és curiós perquè si atenem a l’altre extrem de l’arc ideològic conec militants, votants i ex-militants —àdhuc un membre de l’executiva— que, a banda de si comanda Barceló o Busquets, es planyen i lamenten en petit comitè que el PSM hagi abandonat el terreny del sobiranisme per abraçar un discurs social que dóna més llençols de vots sense fer perdre la bugada del nacionalisme.
Aquest mal fa molt de temps que cueja en el PSM i, amb la derrota d’Entesa —la majoria han tornat a tocar mare— i les victòries del BLOC i sobretot de MÉS a les autonòmiques, tracen ben clara la ruta a seguir a l’esquerra. I quan vénen mal dades, com a les passades estatals, se cerquen lectures, com per exemple que si hi torna haver estatals han de presentar-se amb Podemos de la mateixa manera que abans s’havien d’unir amb EU —pensem que ideològicament els de Pablo Iglesias s’encavalquen just damunt d’aquests i si hi ha noves estatals és ben possible que EU i Podemos també conflueixin.
És lògic, en aquest sentit, que l’esquerra nacionalista cerqui la sinergia amb l’únic partit estatal que opta pel dret a decidir a Catalunya. Barceló va ser el primer a felicitar el flamant president Puigdemont i ara fa poc es va anar a entrevistar amb Raül Romeva. Però quan Podemos sigui capaç de convèncer el PSOE, que és el que ho té més a tocar, que el millor és solucionar el tema de la independència per la via democràtica del referèndum, ja ha deixat diàfanament clar que faran campanya juntament amb els socialistes i els conservadors per evitar de totes passades que Catalunya se separi d’Espanya. Llavors, l’esvoranc que ara separa Podemos de la «grosse koalition» es tancarà i el que s’obrirà serà l’abisme entre els postcomunistes i partits com En Marea, Compromís o MÉS que ara semblen tenir el mateix discurs que Podemos. D’aquí, tornant al principi, que MÉS accentuï sàviament el seu discurs sobiranista per desplaçar-se respecte del partit dels cercles i fer desaparèixer cert rum-rum de pèrdua d’identitat que corre entre la seva militància.
