El pes català

No vaig ser el primer en afirmar que el procés català, o la situació a Catalunya, era un altre element a tenir en conta alhora d’entendre la tèrbola, o millor, complexa, situació política de l’Estat espanyol.
La veritat, tot i ser un friqui de la política i sobretot dels moviments nacionals o identitaris, he de reconèixer, que l’evolució de la política catalana m’ha cansat, m’ha superat, o avorrit; i no sabria dir quin ha estat el motiu determinat per la meva desconnexió personal del procés català, suposo que me queda lluny, que la meva realitat més propera i quotidiana és una altra i poc té a veure amb les ànsies independentistes o unionistes que divideixen la societat catalana. No és el tema que es parla al cafè de Can Gorreta a Pollença, o a les tertúlies de carrer, ens agradi o no, la realitat social de l’illa és una altra, i encaixa més, ara per ara, en la clau estatal que no en la nacional ( nació = país = Illes Balears).
Però una cosa he tengut clara sempre, si qualcú es pensava que el “problema” català era d’un parell, que era el senyor Mas i després d’ eliminar-lo desapareixeria, s’equivocava totalment, i l’únic que feia era amagar el cap i mostrar les cames per no afrontar la realitat.
Després de les darreres eleccions estatals tots els partits s’enfronten als seus determinats reptes, tant els virtualment guanyadors com els realment perdedors, reptes que hauran de superar més prest que tard.
Com ja vaig dir al que ha sortit pitjor és el PSOE, sense un missatge clar, sense transmetre una idea clara del que vol, ara encara pareix que les coses se li han posat pitjor.
La responsabilitat, aquesta paraula que molts de polítics sols empren quan els beneficia a ells, caurà damunt els socialistes amb tot el seu pes. Si Espanya es romp, culpa dels socialistes, si no hi ha govern, culpa dels socialistes, si els catalans fan la seva, culpa dels socialistes. Però be, en part s’ho mereixen, ells varen ser els que començaren a embullar la troca quan el senyor Rodríguez Zapatero afirmà que acceptaria la reforma de l’estatut català així com sortís de les corts catalanes.
A partir d’aquell fet, crec que els despropòsits han guiat la política estatal pel que fa a Catalunya, segur que no són tots, però recordem, fiscals anomenats per polítics, el tribunal constitucional, balances de pagaments opaques, lleis recentralitzadores, ministres frontistes, inmobilisme, negació del problema, falta de diàleg, etcètera.
Tal volta, ara molts pensen que el més assenyat hagués estat deixar fer el referèndum, com a Escòcia, clar, senzill, democràtic, definitiu. On els arguments a favor i en contra de cada postura podrien ser explicats, debatuts, i la gent, els ciutadans, podrien expressar-se nítidament, sense dobles preguntes o eleccions plebiscitàries, SI o NO, ja està, ni més ni menys.
Catalunya ha mogut fitxa, ha desenrocat la seva situació, ara afegeix un pes als moviments polítics estatals, ja de per si difícils i incerts. Ara veurem si hi ha altura de mires, si hi ha talla política, si el bé comú preval sobre el bé particular, si tots afronten els problemes o seguim tirant pilotes fora, si la responsabilitat és per trobar solucions i no beneficis partidistes.
Segur que en tornarem parlar.