El dissabte sant del 1977 el president Suárez legalitzava el Partit Comunista. Aprofità que mitja Espanya se n’havia anat de vacances per dur a terme un dels gestos més controvertits però necessaris de la Transició espanyola, i així i tot es produí un bon enrenou a l’exèrcit amb la dimissió de l’almirall Pita da Veiga, ministre de Marina, mentre Fraga, des de la dreta, parlava de cop d’Estat. Quaranta anys d’aquella efemèride és un bon número perquè recordem aquí la trajectòria d’un dels partits més longeus de la política estatal.
El PCE havia nascut el 1921 com una escissió del PSOE, formació que encara es remunta molt més enrere. Ja vaig explicar, emperò, en un altre article que el PCE no constituí una de les grans formacions esquerranes de la Segona República: els vots se’ls repartien bàsicament entre Acción (i després Izquierda) Republicana d’Azaña i el PSOE, sempre amb les dues faccions moderada i radical respectivament d’Indalecio Prieto i Largo Caballero. Poc abans de la Guerra, les joventuts de tots dos partits, la dels socialistes i els comunistes, s’aplegaren en les Joventuts Socialistes Unificades, liderades aleshores per un joveníssim Santiago Carrillo, que pertanyia a les darreres.
Durant la Dictadura, sí que és ver però que el PCE es convertí en el pal de paller de l’antifranquisme i foren militants del Partit Comunista i del PSUC català els qui fundaren als anys seixanta el sindicat CCOO. Dolores Ibárruri, la «Pasionaria», seria una de les líders del PCE durant aquella etapa dictatorial.
Suárez era conscient que no hi hauria democràcia sense els comunistes i aquests es presentaren sota el lideratge de Carrillo als comicis de juny del 1977. Tragueren uns resultats discrets amb 20 diputats, pujaren una mica el 1979 amb 23 però s’enfonsaren a l’octubre del 1982 fins als 4 escons arran de la polarització del vot en la victòria més contundent d’un partit d’esquerra a unes eleccions legislatives, la del PSOE de González. Carrillo, malgrat les divergències, votà a favor de la investidura del candidat socialista, i al cap de poc abandonà el lloc capdavanter del PCE.
Entre el 1982 i el 1986, el partit començà la seva remuntada sota el lideratge de Gerardo Iglesias (l’any 1986 tragué 7 diputats) en el camí que duia cap a la creació d’Izquierda Unida. El substituiria l’ex-batle cordovès Julio Anguita, una de les figures més aclamades, estimades i respectades del comunisme espanyol que, amb la desbandada del CDS, aviat elevaria la formació a tercera força del panorama polític espanyol. Després d’Anguita, el partit va començar a anar de rota batuda —asseguraven les males llengües que cada líder d’IU feia bo l’anterior: Frutos, Llamazares, Cayo Lara...
Si hem dit que l’ascens de González quasi envià en orris el PCE, la irrupció de Podemos deixà IU a les penúltimes eleccions al marge de l’extraparlamentarisme. La coalició d’Alberto Garzón amb els morats li ha proporcionat quatre vegades més de representació que la que havia assolit a les anteriors en solitari; Garzón, que l’altre dia reconeixia per la televisió ser comunista, cada pic se sent més còmode dins el partit d’Iglesias, que defenestrant Errejón veu cada vegada més lluny el promès «sorpasso» al PSOE.
