Vull aclarir d’entrada que sóc més partidari que hi hagi aquest govern d’esquerres que no pas que haguessin continuat les polítiques erràtiques del PP de Bauzà. Si l’apotecari de Marratxí no s’hagués enfonsat a les passades autonòmiques, encara ens governaria amb uns batles adotzenats que callarien com morts en lloc d’haver convertit aquell vespre electoral de maig en una nit dels ganivets llargs.
Dit això, l’alternança al poder de l’esquerra i la dreta a les Illes les quatre darreres legislatures, com esmentava en un article anterior en aquest mateix mitjà, sempre repeteix un mateix patró. Els anys que es fan més avanços són els dels populars, i els de lletania i inoperància pertanyen al Pacte. D’antuvi, deu ser perquè és més senzill comandar un bloc incòlume com el conservador que no un guirigall de (centre)esquerra en què, si no volies brou, s’hi hagut d’afegir ara la tassa i mitja i el platet circular dels cercles de Podemos. I el seu assemblearisme jo el traduiria en filibusterisme —si no vegeu el Podemos versió patriota català que és la CUP i els dos vots necessaris per Artur Mas que no acaben d’arribar mai.
En sis mesos, el nostre primer pacte netament d’esquerres ha estat capaç d’aprovar una sola llei. Una llei a favor de la llengua pròpia amb un consens molt ampli perquè hi votaren a favor tots els parlamentaris del govern, els tres d’El Pi, el PP abandonà la sala per no esbrancar-se entre el sector regionalista que volia aprovar-la —la Llei de Normalització Lingüística havia estat aprovada per unanimitat en temps del PP de Cañellas— i l’espanyolista que mirava la resta del seu partit i del Parlament com els fesols. Normal que el sempre agut Miquel Segura els batiés com el Pacte de la Conga per la manera inadequada en què sortiren a celebrar-ho els tres partits de govern. Però també és ver que tenien raons per brufar-ho amb tanta ostentació. Sabien que serien poques les lleis que traurien endavant! De moment aquesta ha estat l’única. I ja fa mig any que prenen decisions de govern.
I amb això hem protagonitzat el serial Codony Manresa d’IB3, el millor que han ofert mai a la televisió pública illenca. Si el PP hagués guanyat les eleccions i ens hagués dut un TIL4 que inclogués l’alemany, al cap de quatre dies ja estarien exhibint un film en llengua germànica. Però aquest govern s’ha passat sis mesos enrocat amb el tema d’IB3 i el dia que escric aquest article encara és hora que exhibeixi el primer film en la nostra llengua. Ben cert és que han intentat donar-nos gat per llebre amb Pa negre d’Agustí Villaronga, però aquest ja s’estrenà en català en temps del PP a la cadena per tal com es tractava simplement de posar-lo en la seva llengua original. Només faltaria que haguessin emès Pan negro...!
En definitiva, aquesta inoperància endèmica dels tres pactes de progrés de què hem gaudit, més acusada encara en aquest darrer cas, juntament amb un tema relacionat amb aquest però que avui no encetaré, el del «no a tot» sistemàtic de l’esquerra, són les dues reflexions que voldria deixar avui aquí. És perquè s’ho facin mirar.
