Diumenge passat el Mallorca va davallar matemàticament a Segona B. Ironies de la història, ho feia empatant amb el Mirandés, que ja havia impedit fa un lustre que l’Atlètic Balears ascendís a Segona A esdevenint una espècie de bèstia negra per als equips de Ciutat. A Miranda de Ebro, Cort l’hauria de declarar «non grata».
I amb el descens, el Mallorca ha posat fi a més de trenta-cinc anys de jugar al futbol professional. És curiós perquè és més o manco l’edat que tenc jo ara. Qui escriu aquestes retxes té si fa no fa la mateixa edat que duia el Mallorca jugant a Primera o Segona A. Però quan jo era infant d’uè, el Mallorca estava de trànsit per la Segona B. Venia de Tercera i anava a Segona A, allà faria una aturada d’un any i després tornaria a la màxima categoria. A Segona B, només hi havia jugat dues vegades. La primera havia estat la temporada 77/78 just creada la categoria juntament amb l’Atlètic Balears, però tots dos hi passaren també un any per davallar novament a Tercera.
Fins que el va agafar Miquel Contestí la trajectòria del Mallorca i l’Atlètic Balears havien corregut bastant paral·leles. Cert, el Mallorca sempre havia tengut molts més doblers, ja havia jugat un grapat de temporades a Primera (el Balears, mai) i moltes més que el Balears a Segona. Però aquell Mallorca encara no tendria res a veure amb el que vendria: fins i tot, havia passat més anys a Tercera (12) que a Primera (11). I abans de Contestí al Mallorca, al Balears hi havia Jeroni Petro —un personatge amb moltes llums i ombres— en aquella dècada dels setanta que el Mallorca encara no havia despuntat definitivament. La segona meitat dels setanta, Palma encara era una ciutat molt «balearica» (devers el 40% de Palma devia sentir-se blanca-i-blava). Els dos equips de ciutat jugaren una bona partida d’anys a la mateixa categoria, i el Balears, anys rere any, vencia el Mallorca a l’Estadi Balear i se’n duia un parell d’empats en partits oficials al Lluís Sitjar. Petro ho va dir ben clar («el qui vulgui veure futbol ha d’anar al camp del “Baleares”»), però els blanc-i-blaus no aconseguiren guanyar mai dins el Lluís Sitjar en partit oficial.
Als vuitanta, tot això se’n va anar en orris. El Baleares post-Petro cau al pou de la preferent i està a punt d’haver de renunciar a l’Estadi Balear i anar-se’n a jugar a Son Malferit, mentre el Mallorca de Serra Ferrer s’enfila sense aturar fins a Primera. A final de la dècada, el Balears encara va tenir un «revival» quan ampliaren de dos a quatre grups de la Segona B. Hi pujaren quatre equips illencs que anaren caient com mosques, i només hi romangueren l’Sporting [Maonès] i el Balears. Però la comparació amb el Mallorca ja era odiosa; els vermells estaven massa amunt. Eren els anys de Ramon Galante i Martín Esperanza, que prometia a Galante pujar a Segona A si li duien quatre jugadors, maldament no els pagassin —anc que no cobràs ni ell. L’any següent el Balears tornava a Tercera amb un deute de vint milions de pessetes i els noranta foren molt trists.
El millor Mallorca de la història (el de la Champions, el de la Copa del Rei, el que consolidaria temporades i temporades a Primera) encara havia d’arribar. Però tot s’acaba. Com molts equips històrics continentals, l’any que ve el Mallorca jugarà per tercer curs a la seva història a Segona B, amb el Formentera, per ventura la UE Poblera i l’Atlètic Balears, que no va assolir ahir la proesa goliatesca de tombar l’Albacete al Carlos Belmonte.
