Pensava que era broma quan ho vaig llegir a les xarxes socials, però no.
El Ministre d’Economia, Luís De Guindos, havia dit textualment a una intervenció seriosa: "en ocasiones se alinean los planetas y esto permite un rebote importante de la economía”.
Clar, es que sense l’ajuda astral que ofereixen bruixotes de prestigi como la Lola és ben difícil acabar amb la crisi així de cop i sense gaire indicis de que això estigui succeint.
El PP vol guanyar les eleccions; les locals, les autonòmiques i les generals. I farà qualsevol cosa per a fermar els seus votants de sempre que encara no han fugit, inclús contar els un conte xinès. L’abstenció mai ha perjudicat a la dreta. Disposen d’una llei electoral que ho impedeix. Però tenen por que una bona part dels seus votants i bona part dels del PSOE sí passin per la urna afectats de “podemitis” (Cospedal dixit). Tot val per a que els vots del #PPSOE vagin cap a casa. Ja no són els “brotes verdes”, ara és “l’alineació de planetes”.
A España, les 20 persones més riques posseeixen tant como el 30% més pobre (14 milions de persones, de veïns i veinades) i han incrementat la seva fortuna durant la crisi en 15.450 milions de dòlars, acumulant riquesa per valor de 115.400 milions de dòlars.
L’ 1% dels més rics acumulen tant com el 70% del espanyols (menys de mig milió de persones front a 32,5 milions de ciutadans).
2.306.000 de nins viuen baix el umbral de la pobresa, (el 27,5%) segons dades de 2013, que poden haver augmentat.
No és una crisi, és una estafa. Els rics s’han fet més rics gràcies a les mesures implantades per PP i per PSOE des del 2007. Mentre això succeïa els nostres veïnats, amics, familiars, ho han estat passant putes, i encara ho passen, tot i l’alineació de planetes.
Pares que han hagut de tornar a posar bolquets de gasa perquè no tenen per als de plàstic del súper. Famílies que només poden donar un menjar al dia a nins o majors. Sabates tan usades que quan plou el peu es banya. Geleres mig buides amb productes essencials. Tornar als remeis dels padrins per a pal·liar malalties (no hi ha diners per a farmàcies).
I deutes. Deutes a amics, a familiars, a financeres, a bancs, a llogaters, a la tenda de tota la vida.
Talls de llum, aigua i gas. Passar fred, viure amb la claror dels espelmes, rentar la roba a casa els familiars.
Desnonaments arreu. Cases buides en mans de bancs i famílies al carrer.
Reestructuració del deute hipotecari de les famílies que es pa per avui i morir de fam demà.
Fugir, marxar, migrar és la solució per a molts. Cada dia España té menys població. La que queda comparteix pis o contractes de feina. Les xifres d’aturats baixen de tant en quant gràcies a que ara per ara un mateix lloc de feina es cobreix amb 4 contractacions temporals, amb 4 persones diferents, en un nombre significatiu de casos.
I no oblidem els 4.512.116 milions d’aturats al novembre de 2014. Són més aturats dels que havia el juny, el juliol, l’agost i el setembre del 2014.
I, tot i les condicions abans esmentades, el PP diu que la crisi ha acabat perquè té diners per a una prestació a alguns dels 3 milions d’aturats de llarga durada. I jo que em pensava que la crisi havia acabat quan va regalar els nostres diners a la banca per a re capitalitzar-la...
La crisi no ha acabat. En tot cas no creix o empitjora. Però sortir d’ella implica un canvi de règim i de sistema. Legislar per a la majoria, i no per a la minoria de rics. Donar oxigen als autònoms, als petits i mitjans empresaris, rescatar les persones, auditar el deute (a que no trobau normal pagar les factures de Gürtel i de la caixa B d’alguns? Doncs estan pagades de la nostra butxaca o en perjudici de la nostra cartera). Reforma fiscal progressiva i lluita contra el frau fiscal. Pujada d’imposts directes, no dels indirectes que graven per igual al consumidor mort de fam que al milionari. Acabar amb la corrupció espoliadora. I això només són algunes pinzellades dels que s’hauria de fer.
La crisi acabarà quan acabi per a la nostra gent. No me val que hagi acabat per als milionaris amics del PP. Vull que la nostra gent pugui viure amb dignitat, i amb el bipartidisme és impossible.
