Diada

Ahir, un any més, es a va celebrar la Diada per la llengua, la cultura i l’autogovern, una cita reivindicativa que ja deu complir dues dècades.

La Diada d’ahir tornava mostrar uns participants indignats. Moltes eren les veus que deien que mai com ara –ni tan sols en temps del President Matas—havíem estat tant malament (sic). I aquest lament no es fonamentava en les polítiques dutes a terme pel Govern Bauzá, no es concretava únicament en la política lingüística, o l’educativa, o la social, o en el poc pes de les Balears a Espanya. Aquest lament rau en la pitjor època de tota la democràcia pel que fa al diàleg social. Mai com ara havia existit un Govern tan radical, tan incapaç de reconèixer algun error, amb tanta poca voluntat de dialogar, arribar a acords, cedir –elements, aquests, democràtics bàsics. Mai havia existit un enfrontament tan descarat amb una gran part de la societat civil organitzada. I mai com ara un Govern havia comès tants errors fruit de la caparrudesa, la manca de capacitat per assumir el seu rol i el desconeixement de la societat. Quan a un Govern li surten 120.000 persones al carrer i no fa propòsit d’esmena, ni de diàleg, significa que té un problema greu de visió del que és la democràcia participativa.

Només una profunda radicalitat i obcecació pot conduir un govern a fer el que ha fet el nostre Govern.

Abans es deia que els integrants PP eren gent d’ordre. No sé si mai va ser així, però si alguna vegada va passar ara ja està oblidat. El PP ha sembrat el desordre i ha qüestionat el paper de la base de la nostra societat, els professors. L’educació és l’element fonamental d’una societat. Tenim empresaris, sindicalistes, emprenedors, funcionaris, creatius gràcies als mestres i professors que ens han ensenyat i instruït. Un treball, el de mestre, que hauria de ser protegit i venerat. Idò, no, el nostre Govern no ha fet més que posar en qüestió, menysprear i criticar el món acadèmic. Abans quan et renyaven a classe, arribaves a casa i el teus pares et deien: “Si t’han renyat deu ser per alguna cosa”. El professor sempre tenia la raó. Aquest Govern ha llevat la raó als professors, ha dit als alumnes que l’autoritat del mestre no val un pebre, ha dit que els mestres manipulen, que els mestres incompleixen les normatives, que els mestres són un radicals, que els mestres no fan bé la seva feina. És a dir, s’ha carregat la il·lusió d’uns professors que cada dia han de bregar amb trenta nins i nines a l’aula per convertir-los en persones de futur profitoses, per descobrir-los les seves habilitats, per transmetrer-los coneixements, per incentivar-los a estudiar i aprendre. Qualsevol Govern intel·ligent pacta, negocia, intenta que la base de la nostra societat, els mestres, facin la seva feina de bon grat, amb recursos suficients, amb il·lusió; aquest Govern sembla que, si pogués, demà mateix els enviaria tots a ca seva.

I dic jo, si a l’escola els professors són tan catalanistes, tan radicals, tan nacionalistes, tan manipuladors, com és que, trenta anys després de normalització lingüística i radicalisme als centres educatius, el Partit Popular continua guanyant les eleccions? Si, segons la teoria del PP, a l’escola ens mengen tant el cap, ara quasi tothom hauria de ser un radical catalanista, no? No serà que els radicals i els obcecats són els que ens governen?