D'ecotaxes i pactes

Cada dia pactam, és part de la nostra condició humana, de viure en una societat, pactam a la feina, amb la família , amb els nostres companys, en la vida quotidiana, en el dia a dia.

El pacte no és dolent en si mateix, no té connotacions negatives sinó tot el contrari. Molts ara ho presenten com a contrari a l’estabilitat, que confonen amb la imposició, que és el que surt , normalment, de les grans majories. La diversitat és riquesa, és pluralitat, és igualtat, és escoltar , és democràcia, cal enriquir-se amb totes les idees, cal abandonar les veritats absolutes, el jo tenc la raó i tu no, cal pactar i parlar.

És preocupant la poca capacitat que tenen molts de polítics espanyols, de les illes i a Madrid, de pactar , de transigir , de sumar.

El Partido Popular ha de fer una reflexió profunda del per què li costa tant que els altres partits vulguin parlar amb ells, les seves formes i, sobretot, la seva política seguida quan té majoria absoluta fan que sigui realment difícil i complexa arribar a pactes amb ells. A part de la corrupció que els va sacsejant contínuament , els seus discursos polítics i el rodillo que utilitzen quan governen fan que sigui un partit del tot o res, del amb jo o en contra , i en una societat cada cop més plural i diversa, aquesta actitud no pareix la millor per albirar un futur prometedor a les seves segles.

L’esquerra , més fragmentada en aquestes illes, ha tengut l’obligació de arribar a acords, un exemple és aquesta legislatura on la seva diversitat és encara més accentuada amb l’aparició de Podemos. Però l’exemple de l’ecotaxa ha estat un toc de realitat a l’idíl·lic govern que volen fer Armengol i Barceló amb el consentiment del senyor Jarabo. Una realitat que ha demostrat que aquest govern també ha de parlar més amb altres forces polítiques.

Les imposicions no són bones, Jaume Font i Josep Melià ho han anant repetint un cop i un altre cop, cal parlar, cal negociar, cal escoltar a tots, als sectors afectats , als agents socials i econòmics, als altres partits.

La falta de responsabilitat de l’equip de govern en presentar un llei, un nou impost, sense tenir els suports parlamentaris suficients, ni esser un clam social demandat per la ciutadania, no he vist manifestacions multitudinàries demanat : Ecotaxa Ja!!!, han provocat que la responsabilitat l’assumissin uns altres actors, els del Pi. A més, sinó tenien el consens abastament , per què s’havia de fer en tanta premor?, i a més, si volem , i els membres del govern pareix que volen, una Ecotaxa de llarg recorregut , val més tenir el màxim de consens i adhesions i que no sigui eliminat a la primera de canvi.

Per altre banda, l’Ecotaxa té sentit en una economia mal finançada històricament , que és i ha estat injustament tractada pel govern central des dels inicis de la nostra autonomia, per tant, amb un nou model de finançament aquesta s’hauria de replantejar, com també si les Balears administressin els Ports i els Aeroports de les illes, és podria plantejar un impost més just i equitatiu.

Ara només hem vist el primer capítol d’aquest serial que és l’Ecotaxa, la responsabilitat l’ha posada el PI, ara veurem el segon capítol amb la tramitació de la llei i la introducció de les esmenes presentades, que el diàleg i el consens s’imposin.