De perseguidor a perseguit

Avorrit de les noticies víriques del COVID, avorrit de que ens saturin amb eleccions autonòmiques que no són les nostres, demostrant que Madrid es España, la noticia que m’ha tret els colors quest darreres dies, o que m’ha despertat del mal somni pandèmic i de la nefasta gestió estatal i europea, ha estat el show de la oficina anticorrupció.

L’oficina anticorrupció va ser la gran aposta del govern autoanomenat progressista en contra del mal endèmic que ha afectat a polítics i partits d’aquest petit pais dins la mediterrània, no ens auto flagel·lem, aquesta xacra ha estat i serà sempre convivent en la gestió del poder i amb els interessos econòmics individuals per damunt dels de la comunitat, la política i l’economia sempre han de lluitar en contra de les temptacions i les oportunitats de triar adreçares, una lluita constant que sols es guanyara en més democràcia i més transparència, camins més dificultosos però necessaris, única solució per una societat que no ha de tolerar ni l’ombra de possibles corrupteles.

La posada en marxa d’aquesta oficina em va semblar més una solució estètica que real, no som molt partidari de crear comissions o més organismes burocràtics en la nostra ja lenta administració, tal volta donar més facilitats a organismes ja existents o implementar accions ja requerides als polítics i administracions hagues estat més eficient.

No som, ni vull esser, cap expert amb l’administració, la seva complexitat se m’escapa, a cops em pareix que ho hauríem de fer un poc més senzill tot, recordant Borgen, la gran sèrie televisiva danesa, sembla que pel nord la política és més planera i simple, no tant maniquea o barroca.

Ara, retornant a les illes, resulta que el que tenia que perseguir les males praxis ha passat a ser perseguit per insinuacions de que ell les practica, tot quan, mira quina coincidència, s’ha posat el punt de mira en la vacunació il·legal o alegal o moralment reprovable d’alts càrrecs pogres, com si un bon atac fos la millor defensa, com si anem a posar el ventilador per escampar més merda i així tot s’embulla i no treim el clar. Resultat, una oficina anticorrupció en entredit pels seus creadors mentre que el PP pareix el seu màxim defensor, un PP que segueix errant en estratègia ja que vol fer política de tot, i el que criticava ahir ara ho defensa per treure rèdits electorals, un PP desnortat i sense rumb, mentre, a l’altra banda, els partits del govern criticaven a la seva pròpia creació. Sols Pi i Ciutadans varen ser coherents en les seves declaracions i han sabut mantenir una postura clara, un relat continuista sobre el tema. Els d’Arrimadas sempre s’han presentat com ells grans inquisidors en contra de la corrupció, com a gran alternativa a un PP corrupte, tenien que ser els salvadors de la dreta espanyola, ara aquesta alternativa està en liquidació mentre que el seu contrincant acusat de mil i una forma de corrupció se l’està menjant. El Pi sempre ha estat crític amb aquest invent d’oficina i ara el seus arguments és tornen en premonitoris, Maria Antònia Sureda recordava que des de la tramitació de la creació d’aquest organisme advertien que hi ha altres maneres de lluitar contra la corrupció que no significaven més burocràcia i més despesa, i que els abans creadors i defensors són ara els que han provocat la seva crisis.

Tal volta el que mal començ mal acaba, esperem que els resultats d’aquesta oficina anticorrupció siguin superiors al seu cost, però quan és posa el focus de la dubta al que ha de donar llum, males sensacions desperta.