Conec a varies persones, una en especial,que no els hi agrada parlar del passat, sols volen parlar del present i del futur. Els respecto però no hi estic d’acord, no es pot parlar del futur si no hi ha un passat i un present, t’agradin més o menys.
El meu passat des de la infantesa fins ara hem fa sentir bé, no hem fa empegueir, no renunciaria a res, està ple de records tendres i històries inoblidables. El primer record de la infància ve de l’any 1953 passejant per la Rambla de Vilanova i la Geltrú, el meu poble de naixement, amb l’avia Pilar mentres la mare paria a la meva germana, record perfectament les explicacions que hem donava l’avia, un record extraordinari. L’altre record d’aquells primers anys es més trist que del que vos he explicat, és quan es va morir l’avi Salvador, amb el que vaig conviure més de tots els avis i avies. Els meus pares i evidentment la meva germana i jo vivíem a casa del avis, Francisca i Salvador. L’avi va morir en tranquil·litat de la seva llar i durant uns dies me varen dur a casa de l’oncle Pere i la tia Carme per no viure aquestes penúries i al mateix temps jugar amb el meu cosí Manel. Aquestes primeres vivències sempre han estat molt presents a la meva vida.
Quins records més bells dels amics de l’escola que per desgracia no els he vist mai més, en Mateu que li dèiem Mateuleur perquè era qui parlava millor el francès, era l’enveja de tots, després en Ferrando, un del més alts de la classe, el seu pare era sastre i sempre anava impecablement vestit i molts més que serien molt llarg d’enumerar, Aaah, també record en Bertran, més gran que la resta amb edat i complexió i que “fardava” d’ensenyar els pèls del pubis “velo púbico” , també ens feia una envejada, ell pèl i nosaltres res de res. L’any 1970 la família es va traslladar a Mallorca, on vaig fer el servei militar i on vaig passar per la UIB.
La meva família no era adinerada, era una família com la majoria en aquells dies, tiràvem endavant amb dignitat. Després va venir l’etapa de músic, va despertar en mi l’interès per la música que d’una forma o d’altre anava junt amb el començament de la pubertat, la innocència de les primeres al·lotes i l’orgull de les primeres actuacions musical amb el conjunt The Whaits al local anomenat “La Sala” de Vilanova, després ni va haver molts d’altres però tres en especial, “Doble Dinamita” una banda de soul molt bona, “Circus” un grup molt interessant, en aquests dos grups teníem de promotor a Tony Ronald que més endavant triomfaria amb la cançó Help i finalment vaig tocar amb “Zebra” una de les millors bandes de pop rock d’aquells temps.
He passat per alt moltes coses i detalls - podria estar dies escrivint sobre aquest tema – fins que vaig dirigir la meva vida a fer feina a l’administració, de l’any 1978 fins el 2014 que en vaig jubilar. Sóc feliç de la feina feta, no canviaria massa cosa fins arribar al present, un present ple de projectes i coses a fer, amb molts d’amics, de tota casta i color, tots importantíssims per mi, no ni a cap més important que d’altre, tots tenen el seu lloc dins el meu coret, i com suposo és igual per tots el padrins, padrines, avis o
avies, el millor goig és el meu nét, que quan ve a ca nostra, s’omple de llum i de vida, juntament amb la meva dona i els meus fills. He tingut molta sort.
Sóc conscient que estic a la tercera part del metro de mesurar, els anys hi són però mentres la salut m’acompanyi no vull renunciar als plaers que hem dóna la vida – uns més que els altres – he complit amb el que s’esperava de jo, crec que correctament i amb escreix. Per tots els que m’ho han permès, m’han ajudat, amics i familiars vos desig que hageu gaudit d’un bon Nadal i que tingueu un feliç 2018 amb pau, salut i amor, fins l’any que ve!
