Cuidar als nostres majors

Fa uns dies un bon amic meu, articulista d’aquesta casa, escrivia en un dels seus articles setmanals, una història real d’un fill que va perdre a la seva mare per la malaltia de l’Alzheimer i la seva dedicació als darrers temps de vida de

la seva progenitora. Un bany de realitat que el protagonista va voler fer pública la seva vivència.

Cada dia hi ha exemples de fills que tenen un dels seus pares majors, o tots dos i s’han de fer càrrec del seu dia a dia, jo en conec molts i jo també vaig ésser un d’ells i sempre dins l’anonimat. Es molt important la situació econòmica de cada família amb aquesta situació. Ni ha que no poden pagar a ningú que’ls cuidi, i així la tasca és molt més feixuga, ni ha que si la poden pagar però que volen cuidar els seus majors ells mateixos, perquè tenen temps, la seva estimació cap a ells i una situació laboral que’ls hi permet, i ni ha uns altres que ja els hi va bé ingressar-los a una Residència de Gent Gran, agradi o no a la persona que hi té que passar la resta de la seva vida, bé perquè separa les famílies i amb l’excusa de que allà estarà millor, els deixen sense importar la seva tristor de veure que fan nosa, que ja no els volen, que veuran als fills i nets molt de tant en quant. És cert que hi ha persones que si adapten, que fan noves amistats, però ni ha d’altres que es consumeixen poc a poc amb la seva solitud.

La meva sogra aviat complirà 94 anys i està en perfectes condicions físiques i intel·lectuals, te una dona que la cuida, excepte dos dies a la setmana, que es fan càrrec de cuidar-la els seus fills i filles, però no hi ha dia que fills, filles i nets no la vagin a veure, i quan no es pugui valer per ella mateixa, sé ben cert que tot el temps que puguin estaran amb ella.

Els meus pares varen fer el gran viatge amb un any de diferència a l’edat de 90 i 91 anys. Els darrers mesos de vida no coneixien a ningú, patien entre altres coses, demència senil i vellura. Parlaves amb ells, cadascú al seu temps i no sabia si em sentien, no feien cap expressió de cara que poguessis intuir si estaven conscients o no, molt poques vegades hi havia un intent d’obrir els ulls, un estrany rictus, i així dies i dies.

haviem de donar-los menjar a la boca, que ni la podien obrir, era un esforç anímic molt important, sobretot quan recordaves com eren de joves, guapos, amb empenta, especialment el pare, amb un caràcter fort i molt especial, i ara els veies amb aquesta situació, canviar-los, ajudar-los amb les seves necessitats més íntimes, sobretot la meva germana que vivia amb ells i que va fer un gran esforç durant molta temps.

La setmana passada, amb el sopar setmanal amb els meus fills i el meu net, varem treure el tema del caràcter de cadascun dels integrants de la família, el d’ells, de la meva dona i jo. No entraré a concretar tots els detalls de la conversa, però va ser molt interessant i em va fer sentir molt feliç.

A mi m’agrada tenir notícies dels meus fills a diari, i això és degut a la manca de temps que’ls hi vaig dedicar quan feia feina, especialment els primers anys. Tota la responsabilitat estava sobre les espatlles de la meva dona, mai li podré agrair tota la dedicació, estimació i feina feta per la família. La conclusió es que jo no em veig reclòs a una Residència, vull romandre lliure a Es Trosset fins que’l meu cos aguanti, això sí, amb l’ajuda dels meus..

Cuidar dels majors amb la màxima dedicació es lo més natural que puguin fer els més joves, els pares i avis o padrins ho feren per nosaltres, no és cap excepció, no tots volem propagar als quatre cantons lo que em dedicat als nostres pares, queda a la nostra intimitat, els sentiments son nostres, es poden compartir o no, l’esforç que em fet per cuidar-los es una de les màximes satisfaccions que queden a la memòria i que d’una manera o altre mai s’esborraran. Si avui he explicat lo que la meva família varem fer pels nostres, és perquè penso que ni ha molts, moltíssims que han fet lo mateix i ha quedat en la més estricta privacitat.