Corea del Nord: política interior

Sa fama li ha arribat a Corea del Nord. Una altra vegada sa premsa mos informa (entre sèria i escèptica, perquè reciclen sa notícia un any darrere s’altre) d’una escalada de tensió militar entre potències internacionals. As cap d’uns dies de titulars, es tema queda obsolet i descompareix des mapa informatiu, per tornar l’any següent. Una pena que no desaparegui també pes ciutadans nordcoreans, per qui sa seva situació roman eternament actual.

A Corea del Nord, s’Estat ha conseguit construir una estructura de repressió tan perfecta que ha anul·lat en un percentatge molt elevat sa llibertat humana, s’essència mateixa de cada persona. En primer lloc, ha empresonat 25 milions de persones dedins es país, moltes d’elles separades per sempre de ses famílies que quedaren a Corea del Sud. Si intentes fugir, t’exposes a una denúncia des teus propis veïnats, fins i tot des teus propis fills, a canvi d’un plat d’arròs. Executar s’intent comporta s’afusellament instantani. Si així i tot el superes, a Xina t’enfrontes an es perill que et deportin. Llavors, t’esperaran tortures i sa presó dins sa presó que ja és de per si Corea del Nord: un camp de concentració, que ets estaments oficials engalanen quan amb cinisme l’anomenen “camp de treball”, com si aquest nom no mos recordàs endemeses històriques des segle XX tan o més horribles.

A sa filosofia Juche, que és sa base intel·lectual de sa “República” “Popular” “Democràtica” de Corea, cada persona té una única missió col·lectiva que és sa mateixa per tothom: contribuir an es progrés de sa col·lectivitat. Es problema és que varen oblidar que es progrés de sa col·lectivitat, o es bé comú, implica es bé de cada persona ¡i es bé de cada persona requereix inescindiblement es reconeixement de sa seva llibertat!

A Corea del Nord, “sa col·lectivitat” –buida ja de significat– s’ha identificat amb s’Estat, perquè qualcú ha de decidir quin és aquest “bé de sa col·lectivitat” i és s’Estat qui s’ho ha autoatribuït. Ses persones són robots an es seu servici. S’Estat decideix sa professió de cada ciutadà, què ha de produir i en quina quantitat, es lloc on ha de viure i ca seva mateix. Es criteris d’elecció inclouran, naturalment, es grau d’obediència an es règim. Se parla inclús des songbun, un sistema de segregació de sa població per castes, en funció de sa lleialtat a sa revolució dets antepassats de cada persona.

Controlada sa població dins un espai i imposades unes funcions, un Estat totpoderós com es nordcoreà no podria haver tengut èxit si no tengués, primer, una política de repressió implacable contra sa dissidència i, segon, una política altament efectiva de prevenció de sa dissidència. Això no és nou, però mai havia estat tan efectiu. Sa ficció de s’Estat protector en guerra permanent contra s’enemic pareix que s’ha convertit en realitat a ses ments des nordcoreans. Evidentment, es pensament únic s’imposa pes simple fet d’esser s’únic, i per això és fonamental s’aïllament. Així, no només no hi ha lloc per sa dissidència sinó que sa voluntat de s’Estat se converteix, encara que fraudulentament, en sa voluntat des nordcoreans. Dimecres passat llegia a sa premsa (que tampoc és una font massa fiable, però cap font ho pot esser del tot quan es propi règim oculta sa realitat) que Corea del Nord va emetre a un auditori imatges d’un atac simulat a una ciutat d’Estats Units. Clar que és fals, però és s’única informació a sa qual es nordcoreans tenen accés. Es compleix així sa distopia orwelliana de 1984: “És impossible veure sa realitat sinó és a través dets ulls des Partit”.

Només amb aquestes quatre pinzellades, sense referir-me a sa fam o a ses tortures, gosaria dir que avui en dia Corea del Nord és un des llocs més inhumans de la Terra. Una novel·la distòpica feta realitat que manté una relació d’ignorància mútua amb la resta del món. Sa nostra ignorància només se trenca per raons de política exterior. Això no plantejaria cap problema si no fos perquè sa política interior des país consisteix en mantenir “empresonades” 25 milions de persones. Per elles haurien d’esser es titulars.