La història no es repeteix, pot ser que certs comportaments humans ens recordin fets o episodis del passat, pot ser que intentem extreure similituds per tal d’entendre millor el que passa, el que flueix, però sempre hi ha elements diferenciadors que fan del moment, del fet històric únic i singular.
Som professor d’història a alumnes d’Educació Secundària i molt de cops em demanen per què han d’estudiar això o allò, per què els servirà estudiar el passat i els hi repetesc que per entendre el present cal conèixer d’on venim, que per sabre que som cal conèixer que érem. Això que molts han sentit molts de cops no tenc clar que ho duguem a terme. Quan ens arriben noticies sobre alarmants i inhumans atacs terroristes, aquí, als països occidentals, o a l’Orient Mitjà o a Àfrica, em sembla que tal volta hem de mirar al passat per extreure una lliçó.
El món que coneixem, el sistema democràtic en el que vivim, el sistema de llibertats personals i socials que gaudim, pot tenir el seu punt de partida després de la fi de la Segona Guerra Mundial. L’1 de setembre de 1939 la poderosa màquina de guerra muntada per l’Alemanya hitleriana envaeix Polònia, comença la Segona Guerra Mundial, la més cruenta fins avui en dia, amb càlculs de 60 milions de morts. En un primer moment Anglaterra, sola, és defensa com pot dels envits dels nazis, Europa està baix el poder dels exercits alemanys i els seus aliats. I, quina lliçó podem extreure d’aquell delicat moment?. Que hagués passat si Estats Units no haguessin entat en la guerra?. Tendríem avui en dia el mateix sistema democràtic i de llibertats?. El més segur que no, el gran Churchil sols podia oferir sang, suor i llàgrimes als seus conciutadans, no va ser fins a finals de 1941, després de l’atac japonès a Pearl Harbour, que els americans entren en la guerra i al 1942 comença a canviar el signe de la lluita.
No seré jo el que digui que esteim davant un panorama tant dramàtic, no seran les meves paraules que demanin una guerra, no voldria que mai es repetissin fets coms els que varen sacsejar tot el món durant la primera part de la dècada dels 40. Però si que vull extreure lliçons del passat , de fets transcendents, de grans paraules de grans homes. Aquells homes varen actuar, varen anar més enllà, varen lluitar per deixar un món millor del que es varen trobar.
Que hagués passat si després de guanyar la guerra, no s’hagués posat en marxa un pla Marshal per tal d’enfortir les democràcies occidentals?, per què ara hem deixat a les seves mans a pobles del centre d’Àsia com Afganistan, o del Orient Mitjà, com Iran, després d’envair aquella zona?
Per què no actuam davant el horrors que es produeixen a Síria?, entendríem que els soldats aliats s’haguessin aturats a la frontera alemanya i deixar als alemanys a la seva sort? No , no ho varen fer, però ara no tenim l’altura moral per fer-ho. Està clar que una actuació clara i decidida, valenta, damunt el terreny, demana un gran esforç. Un esforç que hem de fer nosaltres , les democràcies occidentals, un esforç que pareix que no volem fer, que pareix que els polítics no s’atreveixen a demanar als seus conciutadans.
Seguirem sofrint atacs terroristes, els països com Síria, Iran o Afganistan seguiran patint més que nosaltres, sols la valentia que varen demostrar en el passat servirà per acabar i seguir endavant, ara a tocat Brucel·les, demà qualsevol altre lloc, estan atacant el nostre sistema de viure i de valors i davant això només podem ser valents i guanyar la partida.
