Ciutadanos perd el rumb

Que uns mesos en política són un espai de temps immens i impredictible s’ha anat demostrant al llarg d’aquets darrer trimestre. Les situacions, els valors i actius polítics, cada cop canvien en més rapideses, la solidesa del lideratge és cada cop més efímera, la informació és immediata, esteim connectats constantment, ni la canícula estival és ja un fre a l’activitat política, el parèntesis que significaven els mesos d’estiu també ha desaparegut.

Ens uns mesos hem passat d’una presidència de dretes ha una d’esquerres, d’una moció de censura al relleu del cap del principal partit de l’estat, d’una situació on tots els vents bufaven a favor a quedar-se descol·locats, Ciutadanos és i ha estat el gran perdedor de tots aquest procés de profunds canvis.

Els d’Albert Rivera anaven ben ufanosos i contents pel panorama polític, amb les enquestes cada cop més inflades, en uns contrincants polítics cada cop més desacreditats i sense trobar un espai polític que cada cop ocupava més el partit taronja, tant per la banda dreta com per la banda esquerra. El PP, amb un Mariano Rajoy sense capacitat de reacció als greus problemes que afectaven a tot el seu partit veia com el PP s’anava enfonsat, l’única sortida que va plantejar era la ma dura contra Catalunya, però en això també els avançava Ciutadanos ja que el rupturisme, la provocació i l’enfrontament en les institucions catalanes estan en el seu dni. Per altre banda un PSOE amb un lideratge dèbil, on els barons estaven enviant missatges contradictoris constantment, sense una idea clara de model d’estat, perdia constantment possibles votants que anaven a engreixar la mediàtica màquina de Rivera que era mimat per mitjans de comunicació i autoproclamat regenerador de la gran Espanya somiada per centralistes i el gran mercat.

Però com hem dit les coses poden canviar en extrema rapidesa en política. L’enèsima condemna per corrupció del PP, aquest cop agreujada per que ja s’apunta al partit com estructura corrupta, donen l’oportunitat, en principi molt magre, a un Pedro Sánchez en hores baixes de recuperar un cert protagonisme polític.

Una moció que al principi pareix sols fum, que acabarà com les seves precedents, en un debat més o manco intens i res més, a part el PP havia aprovat els pressuposts poc temps abans i per tant tenia el suport de la majoria de la Cambra. Idò no, qualque cosa havia canviat, aquí entra en joc el PNV, el gran partit d’Euskadi, el centenari partit, que sense immutar-se traspassa el poder estatal del PP al PSOE i deixa descol·locat a CIutadanos.

La pregunta seria per què amb uns pressuposts immillorables pels bascos canvien de parella de ball?. En aquells moments en Rivera ataca el cupo basc i el seu sistema financer propi, és el gran enemig del PNV, en la seva dèria uniformadora vol passar per damunt d’anys, dècades, segles d’institucions pròpies, i el lehendakari sols fent aixecar el dit el dia de la moció de censura dels seus diputats canvia radicalment la situació, jugada mestre, al manco fins ara, deixat els taronja en fora de joc. El PSOE reforçant el lideratge des del poder, el PP que aprofita l’oportunitat de canviar de cares i elegeix un perfil semblant al de Ciutadanos per comandar la dreta que aquest cop sense poder no podrà ser tan fàcilment criticable ja que les seves polítics econòmiques, fiscals o de aliances ja no els desgastaran. El PNV aconsegueix el que vol, ser el garant de les seves institucions i desgastar el seu enemic.

El resultat uns CIutadanos descol·locats, amb l’únic as de la qüestió catalana que si es desinfla també perdran, i les enquestes ja donen un triple empat i una tendència a la baixa de Ciutadanos. Uns mesos poden ser un espai de temps enorme en política hem passat d’uns Ciutadanos que ja tocaven el cel amb els dits a uns CIutadanos que ha perdut el rumb.