Les catifes reptants

Hi havia una ovella davall un peu despullat, la llana era suau i calenta que regalava un tipus de calor molt acollidor al temps que una salamandra s’escorre cap a una flama per ser destruïda, criatures imaginaries son atrapades per una au de cel·luloide, una puça salta fins arribar a la llana daurada amb l’esperança de que hi trobarà la pau, cada pensament i cada gest son captats per una filmació on no hi ha lloc per la memòria ni per amagar-se.

Grans catifes cobreixen un passadís de color ocre-vermell que al primer cop de vista, fa que la gent tingui més ganes de venir que antes, s’estan movent al mateix temps en direcció a una pesada porta de fusta.

Quan les agulles dels teus ulls parpellegen amb la mirada posada damunt el poble, la catifa repta encalentint als que criden: “heu d’entrar abans de sortir”.

El paisatge es calidoscòpic, el cel és verd i l’herba blava, la mar és vermella i la terra es gris, sols hi ha una direcció en la mirada cap a les cases i que va directament al sòtil, on les oronelles descansen del seu llarg viatge.

Igual que un incendi forestal a la vesprada, sols queden les arrels de cada arbre que son empeses cap amunt per un magnetisme que les estira fins que es creuen que son lliures. El cel les espera, però el camí és tortuós i llarg i mai tens la seguretat d’arribari. Mentres, les catifes repten encalentint els que criden: “s’ha d’entrar antes de sortir.

Plàcids Supermans es sostenen per la força de la kriptonita, mentre les sàvies i formoses verges contemplen els seus cossos fins que es tornen brillants esperant amb ànsia el moment de començar un tiberi amb l’ambient enllumenat per espelmes disposades sobre unes grans pedres al fondo de les escales en forma d’espiral, lluny de tota possibilitat de ser vistes

Oda de felicitat que culmina amb una suau música que embruixa els éssers i els transforma amb estètics balladors sota la força de la kriptonita, embalaïts i encisats per la pau i l’olor d’encens, amb la mirada fixa en les catifes reptants mentres encalenteixen als que criden: “s’ha d’ entrar abans de sortir ”

Els maniquís de porcellana amb la pell a trossos tenen por d’atacar, i veuen la seva maleta que puja ansiosa entre càntics que ensenyen la seva carència de vida. El líquid s’ha congelat , però antes ha sortit per les escletxes produint un formigueig involuntari que penetra a les parts del cos més inusuals, mentres, les catifes repten encalentint els que criden: “ s’ha d’entrar abans de sortir!!!