Els nou primers mesos de govern han parit la primera crisi seriosa d’aquest. «Crisi de govern» és el sintagma que ha fet servir l’oposició i una premsa sempre massa desitjosa de cercar marro, mentre el Govern s’estima més parlar de remodelació de gabinet. D’entrada, no hi ha res de dolent en què es produeixin canvis, si bé sempre és millor que no s’esdevenguin modificacions d’aquesta mena. Hi va haver reestructuracions dels anteriors pactes de progrés i la legislatura passada el PP es va lluir amb el tema dels canvis de cromos de conseller.
Però entre govern i oposició, probablement, es troba la veritat, que és, ras i curt, la «dimissió» de la consellera de Més per Menorca, Esperança Camps, per Ruth Mateu, del mateix partit nacionalista Més per Mallorca, encara que oriünda de Menorca. S’aprofita la conjuntura per baratar l’eivissenc socialista Joan Boned pel també socialista Marc Pons, i el lloc que el menorquí deixa vacant l’ocupa l’eivissenca Pilar Costa. Però el pivot és Camps, els directors generals de la qual l’han apunyalada a l’estil d’Assassinat a l’Orient Express d’Agatha Christie, que supòs que no deu ser gaire del gust de la Sra. Camps perquè s’ha convertit en un tòpic denigrar la mestra del gènere. També escriptora, i amb qualque incursió en la novel·la negra, sembla que sense voler, els seus directors generals li han donat temps i material per escriure la segona novel·la negra.
I jo m’imagín Armengol, que sortosament no viatjava amb el tren, davant un puzle havent de quadrar quotes de partits, illes i sexes. Devia estar gojosa del resultat obtengut. El primer govern autonòmic presidit per una dona presenta per primera vegada més dones que homes en el seu executiu. Res a objectar en aquest sentit. No veig problema que les dones siguin majoria, com tampoc hauria passat res si hagués succeït el contrari i no hi hagués un govern paritari.
Però el fet que hagi sortit bé aquesta vegada no farà que deixi de comentar el mal que estan generant aquestes quotes forçades de sigles, illes i sexes que tendeixen a ser tan habituals al nostre arxipèlag. Hauria estat el «colmo», que diria Pere Sampol —i era, efectivament, una de les possibilitats que s’estudiava— que Armengol no se n’hagués sortit amb el trencaclosques i hagués decidit rellevar un conseller home davant la seva ineptitud per quadrar el cercle. No ha estat el cas. Congratulem-nos-en. El problema és que la comèdia no ha acabat aquí.
